Fotografia 1: grua de contrucció a Palma. Font: elaboració pròpia

Avui l’Administració local és part de la discussió derivada de la conjuntura econòmica que, encara que tintada d’un caire global, és als nostres pobles i barris on es fa present. La gestió municipal és l’encarregada de vehicular la relació més immediata que tenim els ciutadans amb el sector públic, i com tot el que depèn dels pressupostos públics és necessària una anàlisi de la despesa a causa de la important davallada dels ingressos.

Un, o el principal origen de la manca actual de disponibilitat de crèdit des d’entitats financeres, ha estat el desmesurat creixement i dependència en la construcció; un sector que no ha presentat majoritàriament un valor afegit fruit de l’economia productiva, sinó més bé d’un procés conegut per tothom com a “bombolla”, on ha estat major el pes de l’economia financera o especulativa que la real. És en aquest aspecte on farem una reflexió a nivell municipal de les Illes Balears.

La mateixa revisió del paper dels Ajuntaments afecta unes competències que han caracteritzat aquest nivell d’Administració local fins ara, arribant al punt d’intervenir les seves funcions per part de l’estament públic superior si no es compleixen unes garanties (MINHAP, 2013). Unes competències que no són del tot menyspreables en l’esdevenir quotidià de tots: policia local, mobilitat, mercats, gestió dels residus sòlids urbans (RSU), promoció cultural, instal·lacions esportives, protecció civil, atenció de l’exclusió social o planejament urbanístic…

Si analitzam la intensitat de la construcció i la variació en el nombre d’habitatges construïts a Balears, podem veure com a l’inici de la dècada dels anys 2000 hi ha una baixada en la construcció d’habitatges que no segueix la tendència mostrada pel conjunt de l’Estat. D’una banda podem trobar una explicació d’aquest fenomen en la connexió entre la proporció de segona residència (19% del parc d’habitatges el 2001, per 16% a l’Estat segons l’INE) en una comunitat predominantment turística, així com els anys de contracció del PIB que va sofrir Alemanya (Bibow, 2012, pàg. 20). D’acceptar-ho, es faria evident la importància del capital provinent de la zona monetària comuna, particularment d’Alemanya, en el sector de la construcció a Balears. Per altra banda, també podem llegir que, de no haver-se produït aquesta situació, per ventura la quantitat d’habitatges construïts s’hagués ajustat a la tendència estatal; potser superant els 15.838 nous habitatges de l’any 2006. L’increment observat del 65% del 2004 respecte el 2003 pot ser un ajustament imitant el comportament en la resta de l’Estat.

grafic1 Gràfic 1: Nombre d’habitatges construïts a les Illes Balears. Variació interanual en construcció d’habitatge a Balears i Espanya (2001-2011). Font: dades extretes de la plana web del Ministeri de Foment espanyol. Elaboració pròpia.

La variació interanual en el nombre d’habitatges nous a Balears pràcticament s’estancà el 2007 i experimentà caigudes amb major o manco intensitat des d’ençà fins ara. Una dada que exemplifica bé aquesta forta contracció és la diferència de 14.293 habitatges entre l’any quan es construí més en el període d’estudi i el 2011. La importància de la qualitat de l’estoc generat, la baixada de preus, estratègia política i conseqüències de l’absorció per part de les entitats financeres dóna per moltes altres anàlisis que no tractarem en aquesta entrada. D’altra banda, és interessant mencionar que durant el període 2003-2005 els Consells Insulars aproven els Plans Territorials respectius, destacant moratòria de llicències a Menorca assumint només una quarta part del creixement permès, aposta per la construcció de vies de transport d’alta capacitat a Mallorca i Eivissa, així com una política a aquesta darrera illa per desenvolupar el nou Pla en la seva totalitat (Rullán, 2011, pàg. 416).

La política d’habitatge té en l’habitatge físic pròpiament un component bàsic, però també és cert que no es pot obviar la relació existent entre l’habitatge i altres funcions urbanes amb el medi ambient urbà en un territori concret (Ponce, 2007, pàg. 57); ja que no es faria una correcta lectura de les necessitats. Per això, consideram d’utilitat sebre la superfície ocupada per obra registrada als visats municipals, en comparació a cada nou habitant que ha guanyat Balears any per any. És una manera de comparar l’activitat constructiva municipal, no només residencial; i la correlació amb l’increment poblacional.

grafic2Gràfic 2. Superfície corresponent a obra nova segons visats per nou habitant a les Illes Balears. Proporció d’impostos urbanístics en els ingressos municipals (2001-2012). Font: web del Ministeri de Foment espanyol i web del Ministeri d’Economia i Hisenda espanyol. Elaboració pròpia.

En el gràfic anterior podem veure com el 2004 els m2 d’obra nova per nou habitant augmenten d’una forma sobtada i notable, molt per damunt del comportament del període 2001-2012. Realment, tot i ser un dels anys on hi havia més m2 per obra municipal, la població a Balears va créixer bastant per davall de la tendència dels anys anteriors. Emperò, l’any 2004 l’ús residencial representà el 89% del total de superfície a construir d’obra nova; l’any en què aquesta proporció va ser més alta durant el període que estam tractant al gràfic. Com que no és la resposta a un increment de població important en aquell mateix any, o fins i tot d’uns anys abans, l’augment sobtat de l’obra nova municipal per nouvingut en un sol any com la que es va experimentar no fa més que alimentar el dubte sobre si va ser correcte el planejament urbanístic, i la gestió en política d’habitatge en concret. L’estratègia territorial comentada anteriorment que es va aplicar a l’hora de desenvolupar els Plans Insulars, sobretot la política de construcció de grans infraestructures, és lo que segurament més explica el canvi territorial a les Balears aquesta primera dècada del segle XXI (Rullán, 2011, pàg. 417)

Un dels grans problemes en el planejament municipal, és precisament la manca d’homogeneïtzació a nivell territorial i conseqüent amb les característiques que el conformen. Molts Ajuntaments no han sortit del nivell local magnificant els límits del municipi a l’hora de dur a terme els plans urbanístics, actuant com si la demanda immobiliària no tengués cap relació amb l’oferta dels demés municipis (Burriel, 2009, pàg. 41). A més, Burriel (2009, pàg. 41) també planteja un comportament dels Ajuntaments basat en la idea d’oferir una major quantitat de sòl per possibilitar una major capacitat d’enriquiment, que no deixa de ser excepcional i poc sostenible.

Els pressupostos municipals encara presenten comptes que es nodreixen de l’urbanisme d’una manera rellevant, tot i haver descendit com hem vist l’activitat constructiva. Concretament, i servint-mos també del gràfic anterior, ens referim com a percentatge urbanístic a la suma de l’Impost sobre Béns Immobles (el conegut IBI), l’impost sobre increment del valor dels terrenys de natura urbana, i l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres; en relació amb el total del pressupost municipal. D’aquesta forma, podem veure com en els darrers tres anys, el pes d’aquest grup d’impostos ha augmentat el 8% fins al 36% de mitjana en el pressupost als municipis de Balears, enfront el 7% d’increment i 30% sobre el pressupost municipal a la resta de l’Estat. La pressió actual sobre el finançament dels serveis públics supeditada a aquest grup d’impostos que comentam, demostren que aquests conjunt d’ingressos ha estat tractat com un ingrés municipal qualsevol sense cap visió urbanística (Larrosa, 2005, pàg. 77). L’IBI, el 29% (2012) dels ingressos als Ajuntaments de Balears, dedins dels impostos patrimonials que prenen la riquesa com indicador de la capacitat de pagament, es troba entre els que graven la possessió (Rodero, 2010, pàg. 234). Com a mínim, s’ha de mencionar la potencial exposició de les famílies amb dificultats a aquesta capacitat de pagament corresponent a immobles amb finalitat especulativa, davant aquest increment respecte la resta d’ingressos.

La relació entre la despesa municipal a les Illes Balears els darrers anys i la construcció destinada a ús residencial, no presenta tampoc una tendència lineal. Cert és que el 54% dels municipis de Balears varen presentar manco de 4 nous habitants per nou habitatge en el període comprès entre el 2000 i el 2011, i que d’aquest percentatge el 86% han variat negativament la seva despesa en un 6% de mitjana anualment durant aquests tres darrers anys 2010, 2011 i 2012. Només un municipi ha reduït població.

grafic3

Gràfic 3. Relació de ràtio municipal entre nou habitant i nou habitatge (2000-2011) amb la variació en la despesa municipal (2010-2012). Font: web del Institut Balear d’Estadística IBESTAT, i web del Ministeri d’Economia i Hisenda espanyol. Elaboració pròpia. *Per correcta visualització i interpretació s’ha tret el punt corresponent a Sant Josep de sa Talaia, ja que actuava com outlier.

De totes maneres, el que mos ha de quedar clar amb el gràfic anterior és que, encara que només el 16% dels municipis a Balears han pogut presentar els darrers anys un augment de la despesa, existeixen moltes realitats properes que poden ser abordades de vàries maneres, sense una única solució urbanística a una qüestió, com és la inflació artificial dels preus del sòl, que ha afectat a tothom. Per altra banda, dir que aquí només s’ha tengut en compte la resposta en habitatge a un increment d’un període concret.

Els serveis bàsics, on entren competències com protecció civil, policia local, gestió dels residus sòlids urbans i altres que hem anomenat al principi de l’article, han anat a cavall d’una política d’habitatge que no s’ha regit per criteris de demanda social. De la mateixa manera i en general, també d’un urbanisme que no ha donat solució pràctica més enfora de realitzar un paper com a inversió d’alt risc. Per desgràcia avui és vàlida l’afirmació “un finançament municipal manco depenent de l’urbanisme contribuiria molt a alleugerar tensions actuals” (Ferrer, 2005, pàg. 12), quan aquestes tensions socials, econòmiques i també ecològiques afloren encara més en un moment de restricció en el model recolzat en un gran consum de territori.

Per tots els qui entenem l’urbanisme municipal com a un eina de millora col·lectiva i proximitat, veiem amb preocupació la perversió darrera el comportament dels indicadors anteriors; i de la utilització que s’en fa en nom de l’austeritat només amb criteris econòmics. Una màquina, l’Administració local, que ha propiciat i basat la seva font principal d’ingressos en un sector de la construcció que no ha respectat un creixement sostenible. L’activitat dels municipis dependrà cada pic més de la naturalesa de l’urbanisme realitzat. Aquell fet a esquenes del territori i especulatiu amb les funcions socials públiques bàsiques com l’habitatge, és el que posarà en relleu definitivament el perill amb el que es troben uns serveis que estan a primera línia del dia a dia ciutadà.

Antoni Maria Siquier (@siquiertoni)

Bibliografia

Bibow, J. (2012). The Euro Debt and Germany’s Euro Trilemma. Levy Economics Institute. núm. 721

Burriel, E. L. (2009) Los límites del planeamiento urbanístico municipal. El ejemplo valenciano. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 54, 33-54.

Instituto Nacional de Estadística (INE) [http://www.ine.es/]

Institut d’Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) [http://ibestat.caib.es/]

Ferrer, A. (2005). Introducción: la última deriva del urbanismo municipal. Papers: Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 43, 9-13.

Larrosa, M. (2005). De l’urbanisme a l’administració local del territori. Treballs De La Societat Catalana De Geografia, núm. 9

Ministerio de Fomento, [http://www.fomento.gob.es/]

Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas, MINHAP. [http://www.minhap.gob.es/]

Datos presupuestarios de las entidades locales [http://servicioswebbis.meh.es/apps/entidadeslocales/] Ponce, J. (2007). La autonomía local ante la planificación territorial, urbanística y de vivienda. Anuario del Gobierno Local, núm. 1, 45-112

Rodero, J. (2010). Dependencia y familia: una perspectiva socio-económica. Colección Estudios Serie Dependencia, núm. 12013

Rullán, O (2010). Las políticas territoriales en las Islas Baleares. Cuadernos Geográficos, núm. 47, 403-428

Avui l’Administració local és part de la discussió derivada de la conjuntura econòmica que, encara que tintada d’un caire global, és als nostres pobles i barris on es fa present. La gestió municipal és l’encarregada de vehicular la relació més immediata que tenim els ciutadans amb el sector públic, i com tot el que depèn dels pressupostos públics és necessària una anàlisi de la despesa a causa de la important davallada dels ingressos.

Fotografía 1: grúa de construcción en Palma. Fuente: elaboración propia.

Hoy la Administración local es parte de la discusión derivada de la coyuntura económica que, aún calificada de tipo global, es en nuestros pueblos y barrios donde se hace presente. La gestión municipal es la encargada de vehicular la relación más inmediata que tenemos los ciudadanos con el sector público, y como en todo lo que depende de los presupuestos públicos es necesario un análisis del gasto debido a la importante disminución de los ingresos.

Uno, o el principal origen de la falta actual de disponibilidad de crédito desde entidades financieras, ha sido el desmesurado crecimiento y dependencia en la construcción; un sector que mayoritariamente no ha presentado un valor agregado fruto de la economía productiva, sino más bien de un proceso conocido por todos como “burbuja”, donde ha sido mayor el peso de la economía financiera o especulativa que la real. Es en este aspecto en el que reflexionaremos a nivel municipal.

La misma revisión del papel de los Ayuntamientos afecta unas competencias que han caracterizado a este nivel de Administración local hasta ahora, llegando al extremo de intervenir sus funciones por parte del estamento público superior si no se cumplen unas garantías (MINHAP, 2013). Unas competencias que no son del todo menospreciables en la actividad cuotidiana de todos: policía local, movilidad, mercados, gestión de los residuos sólidos urbanos (RSU), promoción cultural, instalaciones deportivas, protección civil, atención a la exclusión social o planeamiento urbanístico…

Si analizamos la intensidad de la construcción y la variación en el nombre de viviendas construidas en Baleares, podemos ver como en el inicio de la década de los años 2000 hay una bajada en la construcción de viviendas que no sigue la tendencia mostrada por el conjunto del Estado. Por un lado podemos encontrar una explicación a este fenómeno en la conexión entre la proporción de segunda residencia (19% del parque de viviendas el 2001, por el 16% del Estado según el INE) en una comunidad predominantemente turística, así como los años de contracción del PIB que padeció Alemania (Bibow, 2012, pág. 20). De aceptarlo, se haría evidente la importancia del capital procedente de la zona monetaria común, particularmente desde Alemania, en el sector de la construcción en Baleares. Por otro lado, también podemos leer que, de no haberse producido esta situación, a lo mejor la cantidad de viviendas construidas se hubiera ajustado a la tendencia estatal; puede que superando las 15.838 nuevas viviendas del año 2006. El incremento observado del 65% del 2004 respecto al 2003 puede ser un ajuste imitando el comportamiento en el resto del Estado.

grafic1 Gráfica 1: Número de viviendas construidas en las Islas Baleares. Variación interanual en construcción de vivienda en Baleares y España (2000-2011). Fuente: datos extraídos de la web del Ministerio de Fomento. Elaboración propia.

La variación interanual en el número de viviendas nuevas en Baleares prácticamente se estancó el 2007 i experimentó caídas con mayor o menor intensidad desde entonces hasta ahora. Una cifra que ejemplifica bien esta fuerte contracción es la diferencia de 14.293 viviendas entre el año que se construyó más en el periodo de estudio y el 2011. La importancia de la calidad del stock generado, la bajada de precios, estrategia política y consecuencias de la absorción por parte de las entidades financieras da para muchos otros análisis que no trataremos en esta entrada. Por otra parte, es interesante mencionar que durante el periodo 2003-2005 los Consells Insulars aprueban los Planes Territoriales respectivos, destacando la moratoria de licencias en Menorca asumiendo sólo una cuarta parte del crecimiento permitido, apuesta por la construcción de vías de transporte de alta capacidad en Mallorca y Ibiza, así como una política en esta última isla para desarrollar el nuevo Plan en su totalidad (Rullán, 2011, pág. 416).

La política de vivienda tiene en la vivienda física propiamente un componente básico, pero también es cierto que no se puede obviar la relación existente entre la vivienda y otras funciones urbanas con el medio ambiente urbano en un territorio concreto (Ponce, 2007, pág. 57); ya que no se haría una correcta lectura de las necesidades. Por eso, consideraremos conocer la superficie ocupada por obra registrada en visados municipales, en comparación a cada nuevo habitante que ha ganado Baleares año por año. Es una manera de comparar la actividad constructiva municipal, no sólo residencial; i la correlación con el incremento poblacional.

grafic2Gráfico 2. Superficie correspondiente a obra nueva según visado por nuevo habitante en las Islas Baleares. Proporción de impuestos urbanísticos en los ingresos municipales (2001-2012). Fuente: web del Ministerio de Fomento y web del Ministerio de Economía y Hacienda. Elaboración propia.

En el gráfico anterior podemos ver como el 2004 los m2 aumentan de una forma brusca y notable, muy por encima del comportamiento del periodo 2001-2012. Realmente, aún siendo uno de los años donde hubo más m2 por obra municipal, la población en Baleares creció bastante por debajo de la tendencia en los años anteriores. Sin embargo, el año 2004 el uso residencial representó el 89% del total de superficie a construir de obra nueva; el año en que esta proporción fue más alta durante el periodo que estamos tratando en el gráfico. Como que no es la respuesta a un incremento de población importante en ese mismo año, o incluso en años anteriores, el aumento brusco de la obra nueva por nuevo habitante en un solo año como el que se experimentó no hace más que alimentar la duda sobre si fue correcto el planeamiento urbanístico, y la gestión política de vivienda en concreto. La estrategia territorial comentada anteriormente que se aplico a la hora de desarrollar los Planes Insulares, sobretodo la política de construcción de grandes infraestructuras, es lo que seguramente mejor explica el cambio territorial en las Baleares durante esta primera década del siglo XXI (Rullán, 2011, pág. 417).

Uno de los grandes problemas en el planeamiento municipal, es precisamente la falta de homogeneización a nivel territorial y consecuentemente con las características que lo conforman. Muchos Ayuntamientos no han salido del nivel local magnificando los límites del municipio a la hora de llevar a cabo los planes urbanísticos, actuando como si la demanda inmobiliaria no tuviese ninguna relación con la oferta de los demás municipios (Burriel, 2009, pág. 41). Además, Burriel (2009, pág. 41) también plantea un comportamiento en los Ayuntamientos basados en la idea de ofrecer una mayor cantidad de suelo para posibilitar una mayor capacidad de enriquecimiento, que no deja de ser excepcional y poco sostenible.

Los presupuestos municipales todavía presentan cuentas que se nutren del urbanismo de una manera relevante, aun habiendo descendido como hemos visto la actividad constructiva. Concretamente, y sirviéndonos también del gráfico anterior, nos referimos a porcentaje urbanístico a la suma del Impuesto sobre Bienes Inmuebles (el conocido IBI), el impuesto sobre el incremento del valor de los terrenos de naturaleza urbana, y el impuesto sobre construcciones, instalaciones y obras; en relación al total del presupuesto municipal. De esta manera, podemos ver como en los últimos años, el peso de este grupo de impuestos ha aumentado el 8% hasta el 36% de media en el presupuesto en los municipios de Baleares, frente al 7% de incremento y 30% sobre el presupuesto municipal en el resto del Estado. La presión actual sobre la financiación de los servicios públicos supeditada a este grupo de impuestos que comentamos, demuestran que este conjunto de ingresos ha sido tratado como un ingreso municipal sin ninguna visión urbanística (Larrosa, 2005, pág. 77). El IBI, el 29% (2012) de los ingresos en los Ayuntamientos de Baleares, dentro de los impuestos patrimoniales que toman la riqueza como indicador de la capacidad de pago, se encuentra entre los que gravan la posesión (Rodero, 2010, pág. 234). Como mínimo, se ha de mencionar la potencial exposición de las familias con dificultades a esta capacidad de pago correpondiente a inmuebles con finalidad especulativa, ante el incremento respecto al resto de ingresos.

La relación entre gasto municipal en las Islas Baleares los últimos años y la construcción destinada a uso residencial, no presenta tampoco una tendencia lineal. Cierto es que el 54% de los municipios de Baleares presentaron menos de 4 nuevos habitantes por nueva vivienda en el periodo comprendido entre el 2000 y el 2011, y que de este porcentaje el 86% han variado negativamente su gasto en un 6% de media anualmente durante estos tres últimos años 2010, 2011 y 2012. Sólo un municipio ha perdido población.

grafic3Gráfico 3. Relación de ratio municipal entre nuevo habitante y nueva vivienda (2000-2011) con la variación promedio en el gasto municipal (2010-2012). Fuente: web del Institut Balear d’Estadística IBESTAT, y web del Ministerio de Economía y Hacienda. Elaboración propia. *Para la mejor visualización e interpretación se ha eliminado el punto correspondiente a Sant Josep de sa Talaia, ya que actuaba como outlier.

De todas formas, lo que nos tiene que quedar claro con el gráfico anterior es que, aunque sólo el 16% de los municipios en Baleares han podido presentar en los últimos años un aumento del gasto, existen muchas realidades cercanas que pueden ser acometidas de varias maneras, sin una única solución urbanística a una cuestión, como es la inflación artificial de los precios del suelo, que ha afectado a todos. Por otro lado, decir que aquí solamente se ha tenido en cuenta la respuesta en vivienda a un incremento en un periodo concreto.

Los servicios básicos, donde entran competencias como protección civil, policía local, gestión de los residuos y otras que hemos nombrado al principio del artículo, han ido a caballo de una política de vivienda que no se ha regido por criterios de demanda social. De la misma manera y en general, también de un urbanismo que no ha dado solución práctica más allá de realizar un papel como inversión de alto riesgo. Por desgracia hoy es válida la afirmación “una financiación municipal menos dependiente del urbanismo contribuiría mucho a aligerar tensiones actuales” (Ferrer, 2005, pág. 12), cuando estas tensiones sociales, económicas y también ecológicas afloran todavía más en un momento de restricción en el modelo apoyado en un gran consumo de territorio.

Para todos los que entendemos el urbanismo municipal como una herramienta de mejora colectiva y proximidad, vemos con preocupación la perversión detrás el comportamiento de los indicadores anteriores; y de la utilización que de ellos se hace en nombre de la austeridad sólo con criterios económicos. Una máquina, la Administración local, que ha propiciado y basado su fuente principal de ingresos en un sector de la construcción que no ha respetado un crecimiento sostenible. La actividad de los municipios dependerá cada vez más en la naturaleza del urbanismo realizado. Aquél hecho a espaldas del territorio y especulativo con las funciones sociales públicas básicas como la vivienda, es el que pondrá de manifiesto definitivamente la fragilidad en la que se encuentran unos servicios que están en primera línea del día a día ciudadano.

Antoni María Siquier (@siquiertoni)

Bibliografía

Bibow, J. (2012). The Euro Debt and Germany’s Euro Trilemma. Levy Economics Institute. núm. 721

Burriel, E. L. (2009) Los límites del planeamiento urbanístico municipal. El ejemplo valenciano. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 54, 33-54.

Instituto Nacional de Estadística (INE) [http://www.ine.es/]

Institut d’Estadística de les Islas Baleares (IBESTAT) [http://ibestat.caib.es/]

Ferrer, A. (2005). Introducción: la última deriva del urbanismo municipal. Papers: Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 43, 9-13.

Larrosa, M. (2005). De l’urbanisme a l’administració local del territori. Treballs De La Societat Catalana De Geografia, núm. 9

Ministerio de Fomento, [http://www.fomento.gob.es/]

Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas, MINHAP. [http://www.minhap.gob.es/]

Datos presupuestarios de las entidades locales [http://servicioswebbis.meh.es/apps/entidadeslocales/]

Ponce, J. (2007). La autonomía local ante la planificación territorial, urbanística y de vivienda. Anuario del Gobierno Local, núm. 1, 45-112

Rodero, J. (2010). Dependencia y familia: una perspectiva socio-económica. Colección Estudios Serie Dependencia, núm. 12013

Rullán, O (2010). Las políticas territoriales en las Islas Baleares. Cuadernos Geográficos, núm. 47, 403-428

Un, o el principal origen de la manca actual de disponibilitat de crèdit des d’entitats financeres, ha estat el desmesurat creixement i dependència en la construcció; un sector que no ha presentat majoritàriament un valor afegit fruit de l’economia productiva, sinó més bé d’un procés conegut per tothom com a “bombolla”, on ha estat major el pes de l’economia financera o especulativa que la real. És en aquest aspecte on farem una reflexió a nivell municipal de les Illes Balears.

La mateixa revisió del paper dels Ajuntaments afecta unes competències que han caracteritzat aquest nivell d’Administració local fins ara, arribant al punt d’intervenir les seves funcions per part de l’estament públic superior si no es compleixen unes garanties (MINHAP, 2013). Unes competències que no són del tot menyspreables en l’esdevenir quotidià de tots: policia local, mobilitat, mercats, gestió dels residus sòlids urbans (RSU), promoció cultural, instal·lacions esportives, protecció civil, atenció de l’exclusió social o planejament urbanístic…

Si analitzam la intensitat de la construcció i la variació en el nombre d’habitatges construïts a Balears, podem veure com a l’inici de la dècada dels anys 2000 hi ha una baixada en la construcció d’habitatges que no segueix la tendència mostrada pel conjunt de l’Estat. D’una banda podem trobar una explicació d’aquest fenomen en la connexió entre la proporció de segona residència (19% del parc d’habitatges el 2001, per 16% a l’Estat segons l’INE) en una comunitat predominantment turística, així com els anys de contracció del PIB que va sofrir Alemanya (Bibow, 2012, pàg. 20). D’acceptar-ho, es faria evident la importància del capital provinent de la zona monetària comuna, particularment d’Alemanya, en el sector de la construcció a Balears. Per altra banda, també podem llegir que, de no haver-se produït aquesta situació, per ventura la quantitat d’habitatges construïts s’hagués ajustat a la tendència estatal; potser superant els 15.838 nous habitatges de l’any 2006. L’increment observat del 65% del 2004 respecte el 2003 pot ser un ajustament imitant el comportament en la resta de l’Estat.

grafic1 Gràfic 1: Nombre d’habitatges construïts a les Illes Balears. Variació interanual en construcció d’habitatge a Balears i Espanya (2001-2011). Font: dades extretes de la plana web del Ministeri de Foment espanyol. Elaboració pròpia.

La variació interanual en el nombre d’habitatges nous a Balears pràcticament s’estancà el 2007 i experimentà caigudes amb major o manco intensitat des d’ençà fins ara. Una dada que exemplifica bé aquesta forta contracció és la diferència de 14.293 habitatges entre l’any quan es construí més en el període d’estudi i el 2011. La importància de la qualitat de l’estoc generat, la baixada de preus, estratègia política i conseqüències de l’absorció per part de les entitats financeres dóna per moltes altres anàlisis que no tractarem en aquesta entrada. D’altra banda, és interessant mencionar que durant el període 2003-2005 els Consells Insulars aproven els Plans Territorials respectius, destacant moratòria de llicències a Menorca assumint només una quarta part del creixement permès, aposta per la construcció de vies de transport d’alta capacitat a Mallorca i Eivissa, així com una política a aquesta darrera illa per desenvolupar el nou Pla en la seva totalitat (Rullán, 2011, pàg. 416).

La política d’habitatge té en l’habitatge físic pròpiament un component bàsic, però també és cert que no es pot obviar la relació existent entre l’habitatge i altres funcions urbanes amb el medi ambient urbà en un territori concret (Ponce, 2007, pàg. 57); ja que no es faria una correcta lectura de les necessitats. Per això, consideram d’utilitat sebre la superfície ocupada per obra registrada als visats municipals, en comparació a cada nou habitant que ha guanyat Balears any per any. És una manera de comparar l’activitat constructiva municipal, no només residencial; i la correlació amb l’increment poblacional.

grafic2Gràfic 2. Superfície corresponent a obra nova segons visats per nou habitant a les Illes Balears. Proporció d’impostos urbanístics en els ingressos municipals (2001-2012). Font: web del Ministeri de Foment espanyol i web del Ministeri d’Economia i Hisenda espanyol. Elaboració pròpia.

En el gràfic anterior podem veure com el 2004 els m2 d’obra nova per nou habitant augmenten d’una forma sobtada i notable, molt per damunt del comportament del període 2001-2012. Realment, tot i ser un dels anys on hi havia més m2 per obra municipal, la població a Balears va créixer bastant per davall de la tendència dels anys anteriors. Emperò, l’any 2004 l’ús residencial representà el 89% del total de superfície a construir d’obra nova; l’any en què aquesta proporció va ser més alta durant el període que estam tractant al gràfic. Com que no és la resposta a un increment de població important en aquell mateix any, o fins i tot d’uns anys abans, l’augment sobtat de l’obra nova municipal per nouvingut en un sol any com la que es va experimentar no fa més que alimentar el dubte sobre si va ser correcte el planejament urbanístic, i la gestió en política d’habitatge en concret. L’estratègia territorial comentada anteriorment que es va aplicar a l’hora de desenvolupar els Plans Insulars, sobretot la política de construcció de grans infraestructures, és lo que segurament més explica el canvi territorial a les Balears aquesta primera dècada del segle XXI (Rullán, 2011, pàg. 417)

Un dels grans problemes en el planejament municipal, és precisament la manca d’homogeneïtzació a nivell territorial i conseqüent amb les característiques que el conformen. Molts Ajuntaments no han sortit del nivell local magnificant els límits del municipi a l’hora de dur a terme els plans urbanístics, actuant com si la demanda immobiliària no tengués cap relació amb l’oferta dels demés municipis (Burriel, 2009, pàg. 41). A més, Burriel (2009, pàg. 41) també planteja un comportament dels Ajuntaments basat en la idea d’oferir una major quantitat de sòl per possibilitar una major capacitat d’enriquiment, que no deixa de ser excepcional i poc sostenible.

Els pressupostos municipals encara presenten comptes que es nodreixen de l’urbanisme d’una manera rellevant, tot i haver descendit com hem vist l’activitat constructiva. Concretament, i servint-mos també del gràfic anterior, ens referim com a percentatge urbanístic a la suma de l’Impost sobre Béns Immobles (el conegut IBI), l’impost sobre increment del valor dels terrenys de natura urbana, i l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres; en relació amb el total del pressupost municipal. D’aquesta forma, podem veure com en els darrers tres anys, el pes d’aquest grup d’impostos ha augmentat el 8% fins al 36% de mitjana en el pressupost als municipis de Balears, enfront el 7% d’increment i 30% sobre el pressupost municipal a la resta de l’Estat. La pressió actual sobre el finançament dels serveis públics supeditada a aquest grup d’impostos que comentam, demostren que aquests conjunt d’ingressos ha estat tractat com un ingrés municipal qualsevol sense cap visió urbanística (Larrosa, 2005, pàg. 77). L’IBI, el 29% (2012) dels ingressos als Ajuntaments de Balears, dedins dels impostos patrimonials que prenen la riquesa com indicador de la capacitat de pagament, es troba entre els que graven la possessió (Rodero, 2010, pàg. 234). Com a mínim, s’ha de mencionar la potencial exposició d’aquesta capacitat de pagament a immobles amb finalitat especulativa, davant aquest increment respecte la resta d’ingressos.

La relació entre la despesa municipal a les Illes Balears els darrers anys i la construcció destinada a ús residencial, no presenta tampoc una tendència lineal. Cert és que el 54% dels municipis de Balears varen presentar manco de 4 nous habitants per nou habitatge en el període comprès entre el 2000 i el 2011, i que d’aquest percentatge el 86% han variat negativament la seva despesa en un 6% de mitjana anualment durant aquests tres darrers anys 2010, 2011 i 2012. Només un municipi ha reduït població.

grafic3

Gràfic 3. Relació de ràtio municipal entre nou habitant i nou habitatge (2000-2011) amb la variació en la despesa municipal (2010-2012). Font: web del Institut Balear d’Estadística IBESTAT, i web del Ministeri d’Economia i Hisenda espanyol. Elaboració pròpia. *Per correcta visualització i interpretació s’ha tret el punt corresponent a Sant Josep de sa Talaia, ja que actuava com outlier.

De totes maneres, el que mos ha de quedar clar amb el gràfic anterior és que, encara que només el 16% dels municipis a Balears han pogut presentar els darrers anys un augment de la despesa, existeixen moltes realitats properes que poden ser abordades de vàries maneres, sense una única solució urbanística a una qüestió, com és la inflació artificial dels preus del sòl, que ha afectat a tothom. Per altra banda, dir que aquí només s’ha tengut en compte la resposta en habitatge a un increment d’un període concret.

Els serveis bàsics, on entren competències com protecció civil, policia local, gestió dels residus sòlids urbans i altres que hem anomenat al principi de l’article, han anat a cavall d’una política d’habitatge que no s’ha regit per criteris de demanda social. De la mateixa manera i en general, també d’un urbanisme que no ha donat solució pràctica més enfora de realitzar un paper com a inversió d’alt risc. Per desgràcia avui és vàlida l’afirmació “un finançament municipal manco depenent de l’urbanisme contribuiria molt a alleugerar tensions actuals” (Ferrer, 2005, pàg. 12), quan aquestes tensions socials, econòmiques i també ecològiques afloren encara més en un moment de restricció en el model recolzat en un gran consum de territori.

Per tots els qui entenem l’urbanisme municipal com a un eina de millora col·lectiva i proximitat, veiem amb preocupació la perversió darrera el comportament dels indicadors anteriors. Una màquina, l’Administració local, que ha propiciat i basat la seva font principal d’ingressos en un sector de la construcció que no ha respectat un creixement sostingut. L’activitat dels municipis dependrà cada pic més de la naturalesa de l’urbanisme realitzat. Aquell fet a esquenes del territori i especulatiu amb les funcions socials públiques bàsiques com l’habitatge, és el que posarà en relleu definitivament el perill amb el que es troben uns serveis que estan a primera línia del dia a dia ciutadà.

Antoni Maria Siquier (@siquiertoni)

Bibliografia Bibow, J. (2012). The Euro Debt and Germany’s Euro Trilemma. Levy Economics Institute. núm. 721 Burriel, E. L. (2009) Los límites del planeamiento urbanístico municipal. El ejemplo valenciano. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 54, 33-54. Instituto Nacional de Estadística (INE) [http://www.ine.es/] Institut d’Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) [http://ibestat.caib.es/] Ferrer, A. (2005). Introducción: la última deriva del urbanismo municipal. Papers: Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 43, 9-13. Larrosa, M. (2005). De l’urbanisme a l’administració local del territori. Treballs De La Societat Catalana De Geografia, núm. 9 Ministerio de Fomento, [http://www.fomento.gob.es/] Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas, MINHAP. [http://www.minhap.gob.es/] Datos presupuestarios de las entidades locales [http://servicioswebbis.meh.es/apps/entidadeslocales/] Ponce, J. (2007). La autonomía local ante la planificación territorial, urbanística y de vivienda. Anuario del Gobierno Local, núm. 1, 45-112 Rodero, J. (2010). Dependencia y familia: una perspectiva socio-económica. Colección Estudios Serie Dependencia, núm. 12013 Rullán, O (2010). Las políticas territoriales en las Islas Baleares. Cuadernos Geográficos, núm. 47, 403-428

Published by Antoni Maria Siquier Salva

5 han pensat en “Activitat municipal i bombolla immobiliàriaActividad municipal y burbuja inmobiliaria

Deixa un comentari