Any 2013, Any de l’Aire: un llarg recorregut

(Podéis leer la versión en español de este artículo aquí)

La Comissió Europea ha declarat que el 2013 sigui l’Any de l’Aire (http://cordis.europa.eu/fetch?CALLER=EN_NEWS&ACTION=D&RCN=35438) per tal de ressaltar la importància d’un aire net per a tots i focalitzar esforços en accions per millorar la qualitat de l’aire a tota la UE.

Són àmpliament coneguts els efectes negatius en la salut de certs contaminants atmosfèrics i com l’exposició a aquest provoquen un augment de la mortalitat (Dockery and Stone, 2007; Miller et al., 2007; WHO, 2006; entre molts d’altres). Per aquesta raó, la legislació europea determina els límits per a les concentracions de les partícules (PM, particulate matter) de menys de 10 micròmetres de diàmetre aerodinàmic (PM10), partícules fines (PM2.5), diòxid de sofre (SO2), diòxid de nitrogen (NO2) i ozó (O3) entre d’altres. No obstant, en la Figura 1, es pot observar com una gran quantitat de persones es troben exposades a nivells per sobre dels recomanats per la legislació europea.

Imagen

Figura 1. Percentatge de població urbana de la UE exposada a contaminació atmosfèrica per sobre del límit acceptable segons els estàndards de qualitat de la UE. Font: EEA, 2012.

En aquest article farem un breu repàs a la història de la contaminació atmosfèrica a nivell local, com a mode d’introducció a la temàtica i per posar de manifest el llarg recorregut per arribar a l’actual legislació.

Als inicis de la història de la humanitat, la “contaminació” de l’atmosfera era produïda per l’aixecament de la pols del terra. Molts anys més tard, la trobada del foc i el coneixement de com utilitzar-lo i mantenir-lo els van permetre cremar l’equivalent a comarques senceres amb la conseqüent alliberació de diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera. No obstant, els canvis que s’hagin pogut provocar en aquest període són menyspreables si els comparem amb els produïts en els últims anys. A més, en el moment en que la humanitat va deixar de ser nòmada i es va assentar a les cavernes és quan es van donar els primers casos de contaminació d’espais interiors (Brimblecombe, 1987).

A partir de la creació de nuclis de població es pot començar a parlar de contaminació exterior de certa gravetat. Al S.III A.C. un estudiant d’Aristòteles va declarar que l’olor de la crema de carbó era desagradable i molesta (Eavenson, 1939) i Sèneca, el filòsof romà, ja va escriure sobre el dens aire de Roma l’any 61 A.C. (Stern et al., 1973). El creixement de les àrees de població, junt amb el canvi de combustible de crema de la fusta al carbó, van crear núvols de fum i sutge sobre les ciutats ja al S.XI. Però no va ser fins al 1273 que les primeres regulacions sobre contaminació atmosfèrica van aparèixer a Anglaterra, tot i que durant els següents segles, els intents de control de la crema de carbó van ser d’un notable fracàs (Brimbecomble, 1987).

Un dels episodis més importants a destacar de la història de la contaminació atmosfèrica és el que es va donar a Londres l’any 1952. Des dels inicis dels 1780, degut a la proclamació del carbó com a combustible fonamental de la Revolució Industrial, grans boires de contaminació van sorgir per tota Gran Bretanya, principalment a Londres, una de les majors ciutats en aquell moment. Les màquines de vapor obtenien l’energia del carbó amb les conseqüents emissions d’SO2, CO2 i altres contaminants, generant atmosferes irrespirables. Del 4 al 10 de desembre de 1952, un temps molt fred a Londres obligà als seus habitants a cremar enormes quantitats de carbó, generant una atmosfera molt densa que va ser batejada com a smog (que és una combinació de les paraules en anglès smoke – fum – i fog – boira; Figura 3) i que va causar la mort de 4.000 persones: principalment infants, gent gran i persones amb problemes respiratoris. Quatre anys més tard va publicar-se la Clean Air Act (Llei de l’Aire Net) que regulava el fum produït per la combustió de carbó a les llars, aconseguint reduir les emissions de sofre fins a un 90% en el període de 1962 a 1988 gràcies al canvi de combustible (Brimblecombe, 1987).

Imagen

Figura 3. Fotografia presa durant l’smog de Londres del 1952. Font: londonincognito.wordpress.com

La Revolució Industrial va ser el punt de partida de l’alliberament de nous components i compostos químics al medi ambient. Com a exemple, la indústria metal·lúrgica emetia quantitats considerables de coure (Cu) i plom (Pb) a l’atmosfera. Des del 1960, les emissions dels vehicles a motor s’han afegit a les xemeneies de les indústries i les cases i, a l’any 1990, el trànsit rodat ja era una de les principals fonts de contaminants atmosfèrics al món (Walsh, 1990).

Tot i que actualment l’smog Londinenc no és un problema estès, moltes ciutats sí que pateixen l’smog fotoquímic (generat per reaccions fotoquímiques a partir d’emissions primàries) caracteritzat per altes concentracions d’O3 i altres compostos que es generen a partir de reaccions en els que intervé l’energia fotoquímica. Es genera una atmosfera oxidant i tòxica. La ciutat més representativa d’aquest problema és Los Angeles. Cal tenir en compte que l’ús del terme smog no té cap relació amb la combinació smoke+fog, però com que l’smog Londinenc era l’únic referent en aquest camp es va manllevar el terme. La topografia i el clima de Los Angeles faciliten la formació de l’smog fotoquímic, ja que es troba en un terreny planer, rodejat de muntanyes a excepció de la cara que dóna al mar. Aquestes condicions sumades al clima assolellat fan que la ciutat pateixi sovint inversions tèrmiques diàries (poc moviment de les masses d’aire) que eviten la dispersió dels contaminants (Edinger, 1973; Tiao et al., 1975). L’any 1947, la ciutat va començar a controlar l’estat de l’atmosfera per tal d’assolir un aire més net, aconseguint que durant els anys 70 l’O3 i altres contaminants fotoquímics es reduïssin a la meitat tot i que la flota de vehicles era més gran. No obstant això, als 90 l’smog fotoquímic constituïa encara el problema més greu de contaminació atmosfèrica als EEUU (McNeil, 2003).

Com s’ha pogut observar, la contaminació de l’aire a l’època actual ve explicada principalment per la crema de combustibles fòssils i per les emissions de metalls i altres productes sintètics fruit de la nostra societat tecnològica i industrial.

En l’actualitat, la legislació europea es troba en fase d’una forta revisió, per tal d’ampliar els contaminants a controlar i baixar els llindars amb l’objectiu de disminuir de forma important l’exposició dels habitants als gasos i les partícules d’origen antropogènic.

Ioar Rivas Lara

REFERÈNCIES

Brimblecombe, P. (1987). The Big Smoke: A History of Air Pollution in London since Medieval Times. London: Routledge.

Dockery, D. W., & Stone, P. H. (2007). Cardiovascular risks from fine particulate air pollution. The New England journal of medicine, 356(5), 511–513.

Eavenson, H. N. (1939). Coal through the ages. (A. Series, Ed.) (p. 4). New York.

EEA, European Environmnent Agency. (2012). Air quality in Europe – 2012 report. Disponible a: http://www.eea.europa.eu/publications/air-quality-in-europe-2012

Edinger, J. G. (1973). Vertical distribution of photochemical smog in Los Angeles basin. Environmental science & technology, 7(3), 247–52.

Harrison, Roy M., & Yin, J. (2008). Sources and processes affecting carbonaceous aerosol in central England. Atmospheric Environment, 42(7), 1413–1423.

McNeill, J. R. (2003). Algo nuevo bajo el sol. Historia medioambiental del mundo en el siglo XX. Madrid: Alianza Editorial.

Miller, K. A., Siscovick, D. S., Sheppard, L., Shepherd, K., Sullivan, J. H., Anderson, G. L., & Kaufman, J. D. (2007). Long-term exposure to air pollution and incidence of cardiovascular events in woman. The new England Journal of Medicine, 356(5), 447 – 458.

Stern, A. c., Wohler, H. C., Boubel, R. W., & Lowry, W. P. (1973). Fundamentals of air pollution. (A. Press, Ed.). London.

Tiao, G. C., Box, G. E. P., & Hamming, W. J. (1975). Analysis of Los Angeles Photochemical Smog Data : A Statistical Overview. Journal of the Air Pollution Control Association, 23(3), 260 – 268.

Walsh, M. (1990). Global trends in motor vehicle use and emissions. Annual Review of Energy and the Environment, 15, 217 – 243.

WHO. (2006). Regional risks of Particulate Matter from long range transboundary air pollution. World Health Organization. Regional Office for Europe.

Published by greenhub.contacte

2 han pensat en “Any 2013, Any de l’Aire: un llarg recorregut

Deixa un comentari