Figura 1: Canal Segarra-Garrigues. Font: AYESA.

En les últimes setmanes ha tornat a sorgir de les aigües de l’Ebre la “marea blava”. Està un altre cop sobre la taula la viabilitat i/o conveniència de transvasaments, preses i actuacions varies que afecten al cabal de l’Ebre al seu tram final. Però en tota aquesta història hi ha un gran oblidat: el canal Segarra-Garrigues, promogut des de Catalunya, i que ha patit més d’un entrebanc degut al seu mal planejament i un deficient anàlisi ambiental.

El canal Segarra-Garrigues és una aspiració històrica de les comarques de Lleida per convertir en regadiu les seves terres. Els primers estudis daten de principis del segle XVIII, però hi mancava recolzament i impuls polític.

Fins el 1994 el projecte no va prendre forma, quan va ser declarat d’Interès General de l’Estat i es va incloure al Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre. Finalment, el 1999 es signà el conveni entre el Govern d’Espanya i la Generalitat de Catalunya per executar aquesta infraestructura. Tanmateix, la construcció no ha estat mancada de conflictes i modificacions.

En un inici el projecte contemplava unes 50.000 hectàrees de regadiu, però al inici del projecte se’n inclouran 22.000 ha del marge esquerre per motivacions polítiques. Així doncs, en la inauguració oficial les obres havien de convertir en zona de regadiu un total aproximat de 71.500 ha pertanyents a setanta-sis municipis de les comarques de la Noguera, la Segarra, l’Urgell, el Pla d’Urgell, el Segrià i les Garrigues. Des d’un primer moment el sindicat d’Unió de Pagesos (UP) ja mostra el seu descontent amb la Generalitat arran de l’exclusió de 5.800 ha de la zona de regadiu. Aquesta zona exclosa afectava una àrea integrada dins del Pla Especial d’Interès Natural i una zona d’especial protecció d’aus estepàries. Tanmateix, la mateixa Generalitat es comprometia a revisar la zona seguint criteris tècnics i científics.

El març de 2004 la Comissió Europea adverteix a través d’un informe presentat per la comissària europea de Medi Ambient, Margot Wallström, que el canal Segarra-Garrigues “destruirà l’hàbitat i erradicarà les aus estepàries de la zona”. Aquest informe responia a un recurs interposat per l’organització ecologista Seo/Bird Life contra el projecte, les mesures de protecció de les aus i les activitats que es realitzaven a l’Aeròdrom i la Timoneda d’Alfés. L’informe qüestionava durament la compatibilitat del canal amb la conservació de les aus estepàries protegides a Lleida, doncs “no protegien els territoris més adequats en nombre i superfície”. Per tant, aquest recomanava a la Generalitat que ampliés les Zones de Protecció d’Aus Estepàries (ZEPA), ja que en el conjunt de Catalunya només un 25% de les àrees d’interès per a les aus havien estat designades com espais protegits, percentatge insuficient per a conservar-les.

Des del Departament Medi Ambient i Habitatge (DMAH) es van anunciar retallades en les hectàrees regables del canal per complir amb la UE i la cerca de solucions i alternatives. Com era d’esperar, els regants exclosos del reg com alguns ajuntaments van amenaçar d’emprendre accions legals contra l’anterior govern de Convergència i Unió (CiU).

A mitjans de febrer de 2005, el conseller de Medi Ambient i Habitatge va presentar una proposta d’ampliació de la Xarxa Natura 2000 (XN2000) (figura 2) que augmentava les zones protegides en 236.583 ha al conjunt de Catalunya, de les quals 12.000 ha coincidents amb àrees de regatge pel canal Segarra-Garrigues. L’afectació sobre el canal va provocar serioses discrepàncies dins del propi govern. L’acord final va arribar el novembre de 2005, on es garantia el reg de suport del canal als cultius d’arbrats situats dins de les ZEPA. Amb tot, la nova proposta de zones protegides significava un augment del 18% de la superfície de ZEPA respecte a l’anterior proposta efectuada a la UE.

Evolució històrica XN2000

Figura 2: Plànol de l’ampliació de la Xarxa Natura 2000 al llarg de la construcció del canal. Font: Territori – Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT).

Tot i l’esforç del govern català, l’acord no va arribar a temps per evitar que la UE dugués l’Estat espanyol, i de manera subsidiària el Govern de la Generalitat, al Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees (TJCE). El procediment judicial s’iniciava, després d’avisos i pròrrogues, per l’incompliment dels requisits de protecció de les aus de la legislació europea. Segons la Comissió Europea (CE), la proposta de ZEPA no era suficient, però el Departament de Presidència assegurava que l’aprovació definitiva del projecte de la XN2000 donava compliment a les normatives europees.

Malgrat la demanda, el Ministeri de Medi Ambient (MMA) no preveia modificar el ritme de les obres del canal Segarra-Garrigues. El secretari general per al Territori i la Biodiversitat del MMA, va comunicar que s’afegirien, a la declaració d’impacte ambiental (DIA) original, les mesures complementàries que fossin necessàries per ajustar-se a la normativa, però que, en tot cas, les actuacions previstes continuarien.

Finalment el TJCE va dictaminar a finals de 2007 que el canal Segarra-Garrigues vulnerava la Directiva d’Aus. La sentència assenyalava que la infracció no es podia justificar per la importància del desenvolupament econòmic i social que comportaria l’execució del canal, tal com havia al·legat l’Estat espanyol. La sentència no implicava cap sanció ni l’aturada de les obres, però sí que instava l’Estat a protegir una major representació dels hàbitats esteparis per complir amb la Directiva en un termini proper, si no volia incórrer en un delicte ambiental.

El 5 de juliol de 2009 es va inaugurar oficialment el primer tram del canal Segarra-Garrigues, però la inauguració era simbòlica perquè el canal ja regava finques des de juny del 2008. La inauguració no es va veure amb bons ulls, ja que aquesta era objecte d’un contenciós europeu. Segons representants de la CE, era la primera vegada que s’inaugurava oficialment una obra que havia estat declarada il·legal pel TJCE.

Malgrat augmentar la superfície protegida (fins a 40.547 ha en espais ZEPA el mes de juny), l’executiu europeu considerava que l’extensió i distribució de les zones de protecció de les aus no era satisfactòria, i que seguia incomplint la normativa comunitària. Pocs dies després de la inauguració del canal, la portaveu de Medi Ambient de la CE, Barbara Helfferich, va formular un ultimàtum a la Generalitat i el govern Espanyol: si no s’ampliaven les zones de protecció d’ocells abans del 22 de juliol, l’Estat hauria de pagar una multa de centenars de milers d’euros per cada dia de reg. Davant d’aquesta situació, els consellers d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena, i el de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, de la Generalitat van viatjar a Brussel·les per negociar amb la comissió encarregada de supervisar aquest projecte. De la reunió en van sortir dos mesos més de marge per resoldre el conflicte.

En paral·lel a les advertències de la CE, els futurs regants de la zona també es mobilitzaven i pressionaven la Generalitat per no cedir més terrenys de reg. Les comunitats de regants temien que la solució al litigi europeu passés per una gran retallada de la superfície de reg.

Poc abans de la finalització del termini imposat per la CE, la Generalitat va proposar una tercera ampliació de les ZEPA fins a 42.144 ha, la qual satisfeia les demandes europees, resolia els litigis oberts i desactivava l’amenaça d’una multa milionària. Aquesta ampliació era de només unes 1.597 ha respecte de la proposta feta el mes de juny, però recollia la demanda europea de connectar diferents sectors d’una mateixa ZEPA i enllaçar diverses zones de protecció per millorar-ne la funcionalitat ecològica i reduir-ne la fragmentació.

Finalment, el conjunt de la superfície protegida significava un 60% de la que podia regar originalment el sistema del canal Segarra-Garrigues (Figura 3). A més, amb l’aprovació dels plans de gestió, l’adaptació del DIA i les mesures ambientals compensatòries la Generalitat satisfeia les demandes de la CE arran de les sentències pel Segarra-Garrigues. A final de juny de 2010, Europa arxivava la primera sentència, i era previst que a final de novembre arxivés la segona. En qualsevol cas, la CE tenia la intenció de controlar el compliment de tots els compromisos sobre la preservació del medi durant l’execució del projecte de regadiu.

Distribució final de les zones de reg i les ZEPA

Figura 3: Distribució final de les zones de reg i les ZEPA. Font: Territori – Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT).

Es evident que des d’un principi aquesta infraestructura mancava d’un correcte anàlisi ambiental i una correcta valoració de la importància biològica de la plana de Lleida i de les terres de secà. La protecció de les aus estepàries ha estat la part més visible en aquest afer, però no és l’única; de la mateixa manera que el canal Segarra-Garrigues segur que no és l’única infraestructura que ha patit deficiències en la correcta protecció del medi ambient.

Marc Pérez Castells

Referències

Ayesa (http://www.ayesa.com)

Acuaes – Aguas de las cuencas de España S.A. (http://www.acuaes.com)

European Commission – Environment (http://ec.europa.eu/environment/)

Seo – BirdLife (http://www.seo.org/)

Territori – Observatori de projectes i debats territorials de Catalunya (http://www.territori.scot.cat/index.php)

Xarxa Natura 2000 (http://www.xarxanatura2000.com)

Figura 1: Canal Segarra-Garrigues. Fuente: AYESA.

Durante las últimas semanas ha vuelto a surgir de las aguas del Ebro la “marea blava”. Está otra vez sobre la mesa la viabilidad y/o conveniencia de trasvases, presas i actuaciones varias que afectan al cabal del Ebro en su tramo final. Pero en toda esta historia hay un gran olvidado: el canal Segarra-Garrigues, promovido des de Catalunya, i que ha sufrido más de un contratiempo debido a su mal planteamiento y un deficiente análisis ambiental.

El canal Segarra-Garrigues es una aspiración histórica de las comarcas de Lleida para convertir al regadío sus tierras. Los primeros estudios datan de principios del siglo XVIII, pero faltaba apoyo y impulso político.

Hasta el 1994 el proyecto no tomó forma, cuando fue declarado finalmente de Interés General del Estado y fue incluido al Plan Hidrológico de la Cuenca del Ebro. Finamente, el 1999 se signó el convenio entre el Gobierno de España y la Generalitat de Catalunya para ejecutar esta infraestructura. Sin embargo, la construcción no ha estado carente de conflictos y modificaciones.

En un inicio el proyecto contemplaba unas 50.000 hectáreas de regadío, pero en el inicio del proyecto se incluyeron 22.000 ha del margen izquierdo por motivaciones políticas. Entonces, en la inauguración oficial de las obras habían de convertir en zona de regadío un total aproximado de 71.500 ha pertenecientes a setenta y seis municipios de las comarcas de la Noguera, la Segarra, el Urgell, el Pla de Urgell, el Segrià y las Garrigues. Des de un primer momento el sindicato de Unió de Pagesos (UP) ya mostraba su descontento con la Generalitat a raíz de la exclusión de 5.800 ha de la zona de regadío. Esta zona excluida afectaba una área integrada dentro del Plan Especial de Interés Natural y una zona de especial protección de aves esteparias. Sin embargo, la misma Generalitat se comprometía a revisar la zona siguiendo criterios técnicos y científicos.

En marzo de 2004 la Comisión Europea advierte a través de un informe presentado por la comisaria europea de Medio Ambiente, Margot Wallström, que el canal Segarra-Garrigues “destruirá el hábitat erradicará las aves esteparias de la zona”. este informe daba respuesta a un recurso interpuesto por la organización ecologista Seo/Bird Life contra el proyecto, las medidas de protección de las aves y las actividades que se realizaban en el Aeròdrom y la Timoneda de Alfés. El informe cuestionaba duramente la compatibilidad del canal con la conservación de las aves esteparias protegidas en Lleida, pues “no protegían los territorios más adecuados en número y superficie”. Por tanto, este recomendaba a la Generalitat que ampliara las Zonas de Protección de Aves Esteparias (ZEPA), ya que en el conjunto de Catalunya sólo un 25% de las áreas de interés para las aves habían sido designadas como espacios protegidos, porcentaje insuficiente para conservarlas.

Des de el Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) se anunciaron recortes en las hectáreas regables del canal para cumplir con la UE y la busqueda de soluciones y alternativas. Como era de esperar, los regantes excluidos del riego como algunos ayuntamientos amenazaron de emprender acciones legales contra el anterior gobierno de Convergència y Unió (CiU).

A mediados de febrero de 2005, el consejero de Medi Ambient i Habitatge presento una propuesta de ampliación de la red Natura 2000 (XN2000) (figura 2) que aumentaba las zonas protegidas en 236.583 ha al conjunto de Catalunya, de las cuales 12.000 ha coincidentes con áreas de riego para el canal Segarra-Garrigues. La afectación obre el canal provoco serias discrepancias dentro del propio gobierno. El acuerdo final llego el noviembre de 2005, donde se garantizaba el riego de soporte del cantal a los cultivos de arbolados situados dentro de las ZEPA. Con todo, la nueva propuesta de zonas protegidas significaba un amento del 18% de la superficie de ZEPA respecto al anterior propuesta efectuada a la UE.

Evolució històrica XN2000

Figura 2: Plano de la ampliación de la Red Natura 2000 a lo largo de la construcción del canal. Fuente: Territori – Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT).

Aún con el esfuerzo del gobierno catalán, el acuerdo no llego a tiempo para evitar que la UE llevara el Estado español, y de manera subsidiaria al Gobierno de la Generalitat, al Tribunal de Justicia de las Comunidades Europeas (TJCE). El procedimiento judicial se iniciaba, después de avisos y prórrogas, por el incumplimiento de los requisitos de protección de la aves de la legislación europea. Según la Comisión europea (CE), la propuesta de ZEPA no era suficiente, pero el Departament de Presidència de la Generalitat aseguraba que la aprobación definitiva del proyecto de la XN2000 daba cumplimiento a las normas europeas.

A pesar de la demanda, el Ministerio de Medio Ambiente (MMA) no preveía modificar el ritmo de las obras del canal Segarra-Garrigues. El secretario general para el Territorio y la Biodiversidad del MMA, comunico que se incluirían, a la declaración de impacto ambiental (DIA) original, las medidas complementarias que fuesen necesarias para ajustarse a la normativa, pero que, en todo caso, las actuaciones previstas continuarían.

Finalmente el TJCE dictamino a finales de 2007 que el canal Segarra-Garrigues vulneraba la Directiva de Aves. La sentencia señalaba que la infracción no se podía justificar por la importancia del desarrollo económico y social que comportaría la ejecución del canal, tal y como había alegado el Estado Español. La sentencia no implicaba ninguna sanción ni el paro de las obras, pero sí que instaba al Estado a proteger una mayor representación de los hábitats esteparios para cumplir la Directiva en un término próximo si no quería incurrir en un delito ambiental.

El 5 de julio de 2009 se inauguro oficialmente el primer tramo del canal Segarra-Garrigues, pero la inauguración era simbólica porqué el canal ya regaba fincas des de junio de 2008. La inauguración no sentó bien ya que esta era objeto de un contencioso europeo. Según representantes de la CE, era la primera vez que se inauguraba oficialmente una obra que había sido declarada ilegal por el TJCE.

Todo y aumentar la superficie protegida (hasta 40.547 ha en espacios ZEPA el mes de junio), el ejecutivo europeo consideraba que la extensión y distribución de las zonas de protección de las aves no era satisfactoria, y que seguía incumpliendo la normativa comunitaria. Pocos días después de la inauguración de canal, la portavoz de Medio Ambienten de la CE, Barbara Hellfferich, formuló un ultimátum a la Generalitat y al gobierno Español: si no se ampliaban las zonas de protección de aves antes del 22 de julio, el Estado tendría que pagar una multa de centenares de miles de euros por cada día de riego. Frente esta situación, los consejeros de Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena, y el de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, de la Generalitat viajaron a Bruselas para negociar con la comisión encargada de supervisar este proyecto. De la reunión salieron dos meses de margen para resolver el conflicto.

En paralelo a las advertencias de la CE, los futuros regantes de la zona también se movilizaban y presionaban la Generalitat para no ceder más terrenos de riego. Las comunidades de regantes temían que la solución al litigio europeo pasase por un gran recorte de la superficie de riego.

Poco antes de la finalización del plazo impuesto por la CE, la Generalitat propuso una tercera ampliación de las ZEPA hasta 42.144 ha, que satisfacía las demandas europeas, resolvía los litigios abiertos y desactivaba la amenaza de una multa millonaria. Esta ampliación era de sólo unas 1.597 ha respecto de la propuesta hecha el mes de junio, pero recogía la demanda europea de conectar diferentes sectores de una misma ZEPA y enlazar diversas zonas de protección para mejorar su funcionalidad ecológica y reducir su fragmentación.

Finalmente, el conjunto de la superficie protegida significaba un 60% de la que podía regar originalmente el sistema del canal Segarra-Garrigues (figura 3). Además, con la aprobación de los planes de gestión, la adaptación del DIA y las medidas ambientales compensatorias la Generalitat satisfacía las demandas de la CE a raíz de las sentencias para el Segarra-Garrigues. A final de junio de 2010, Europa archivaba la primera sentencia, y era previsto que a final de noviembre archivara la segunda. En cualquier caso, la CE tenía la intención de controlar el cumplimiento de todos los compromisos sobre la preservación del medio durante la ejecución del proyecto de regadío.

Distribució final de les zones de reg i les ZEPA

Figura 3: Distribución final de les zonas de riego i las ZEPA. Font: Territori – Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT).

Es evidente que des de un principio esta infraestructura carecía de un correcto análisis ambiental y una correcta valoración de la importancia biológica de la llanura de Lleida y de las tierras de secano. La protección de las aves esteparias ha sido la parte más visible en este asunto, pero no es la única; de la misma manera que el canal Segarra-Garrigues seguro que no es la única infraestructura que ha sufrido deficiencias en la correcta protección del medio ambiente.

Marc Pérez Castells

Referencias

Ayesa (http://www.ayesa.com)

Acuaes – Aguas de las cuencas de España S.A. (http://www.acuaes.com)

European Commission – Environment (http://ec.europa.eu/environment/)

Seo – BirdLife (http://www.seo.org/)

Territori – Observatori de projectes i debats territorials de Catalunya (http://www.territori.scot.cat/index.php)

Red Natura 2000 (http://www.xarxanatura2000.com)

Published by Marc Pérez Castells

2 han pensat en “El canal Segarra-Garrigues, la Unió Europea i les aus estepàriesEl canal Segarra-Garrigues, la Unión Europea i les aves esteparias

Deixa un comentari