Imatge 1. Parc Eòlic de les Colladetes (el Perelló).

Les reserves de gas, petroli i carbó ens confereixen emparament energètic avui, però qui sap si ho continuaran fent en un demà no gaire llunyà. A més, el tractament d’aquests combustibles per a la producció d’energia implica l’emissió de gasos contaminants que contribueixen a agreujar el problema del canvi climàtic. D’altra banda, l’energia nuclear ens allibera de l’amenaça de l’escalfament climàtic, però ens afegeix d’altres més pernicioses atribuïdes a la naturalesa dels combustibles que requereix per funcionar. En aquest punt ja podem ser conscients que confiar cegament en un model elèctric que es nodreix d’aquestes fonts d’energia ens fa dependents d’un sistema energètic que genera sensació d’inseguretat entre la societat i que, alhora, ens hipoteca de cara al futur, doncs és limitat i esgotable. Però hi ha una realitat que és encara més innegable que tot això: la necessitat que tots tenim d’encendre la llum, escalfar-nos el menjar al fogó o fer rajar aigua calenta. Trobar-nos en aquesta situació fa que els focus més esperançadors es projectin sobre les energies renovables. I és enmig d’aquesta nova generació d’energies on despunta l’energia eòlica, una aposta emergent i consolidada que cada cop més està modelant els paisatges catalans. La confiança que genera recau en que comporta una producció neta que durant la seva fase d’operació no genera cap tipus d’emissions; un aspecte que, lligat al seu caràcter renovable, la converteix en una de les energies més prometedores tant a nivell local com global (Domínguez et al., 2010). Malgrat tot, el seu procés d’implantació a Catalunya és més controvertit del que sembla i, per descomptat, no hi falten les veus crítiques.

Abans de passar a analitzar els conflictes territorials és imprescindible fer una ullada al desenvolupament actual de l’eòlica arreu de la geografia catalana. A continuació aportem una sèrie de dades que ens en faran coneixedors.

Ara per ara Catalunya compta amb 42 centrals eòliques que produeixen una potència total de 1263,32 MW. Tanmateix, hi ha 27 centrals projectades que ja gaudeixen d’autorització administrativa i que sumarien 653,6 MW als que ja es troben en funcionament (segons dades d’EOLICCAT, l’Associació Eòlica de Catalunya, 2013). Una xifra molt allunyada de la fita que es va fixar l’any 2005 amb l’aprovació del Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015, la qual mirava d’assolir els 3500 MW instal•lats per a l’any 2015 (Institut Català d’Energia, 2013). Fou la necessitat d’arribar a aquest objectiu la que dugué a la concreció d’unes Zones de Desenvolupament Prioritari (ZDP) que definien la idoneïtat del territori per acollir projectes d’aprofitament eòlic. Els criteris per a la localització dels centres de producció tenien en compte el potencial eòlic, la capacitat d’evacuació de l’energia produïda i les viabilitats urbanística, paisatgística i ambiental (Institut Català d’Energia, 2013).

Dels 42 parcs eòlics que hi ha en funcionament a Catalunya, 28 (2 de cada 3) abasten dominis de les comarques meridionals (entenem per comarques meridionals les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona), la qual cosa representa una mica menys del 60% de l’energia eòlica total produïda a Catalunya. La resta dels parcs es troben en comarques properes com són la Segarra, les Garrigues o l’Anoia, entre d’altres (EOLICCAT, 2013). Aquestes dades no fan al capdavall sinó reflectir que les comarques del sud de Catalunya són en el punt de mira de l’energia eòlica. Vet aquí la principal causa del conflicte.

Atès el paper preponderant de l’energia a la societat actual, les repercussions que les seves formes d’explotació tenen sobre el medi i, així mateix, la diversitat de sensibilitats i d’interessos particulars, no és cap sorpresa el brot de conflictes territorials, veus antagonistes que no acaben de convergir amb les iniciatives dels promotors d’aquets projectes. Val a dir, per entendre el context, que els primers projectes de centrals eòliques no van promoure gaire agitació social. Ens referim a les instal•lacions de les centrals de Tortosa (1995), Colladetes al Perelló (1998) i Trucafort al Pradell-l’Argentera (1999), les quals foren vistes com a fenòmens singulars i aïllats. Les veus crítiques començaren a sonar una mica després, quan proliferà la projecció de centrals eòliques a les comarques del terç sud de Catalunya fins a esdevenir-se una massiva ingerència territorial. Aquests moviments no s’oposaven estrictament a l’energia eòlica, sinó als impactes sobre els medis natural i socioeconòmic que se’n derivaven i, com és evident, es mostraven refractaris a la concatenació de projectes que sempre tenien com a objectiu el mateix territori (Saladié, 2010; Saladié, 2011a).

Per mirar d’entendre millor els diferents contorns de la polèmica territorial que resulta del desenvolupament de l’actual model d’aprofitament de l’energia eòlica, analitzarem de manera més concreta l’espectre d’arguments en què es funden els grups favorables i els grups opositors.

Els agents socials favorables a l’actual procés d’implantació de l’energia eòlica a Catalunya acostumen a ser, a banda de les mateixes empreses promotores, les institucions públiques com ara la Generalitat de Catalunya o molts ajuntaments dels municipis implicats. Sobretot per part dels ajuntaments, s’invoca al fet que acollir els parc eòlics contribueix a dinamitzar l’economia dels corresponents municipis i a fixar la població local gràcies als llocs de treball que en generen (Saladié, 2011a; Saladié, 2011b). No cal amagar que es tracta de dos arguments molts suculents que, atenent el panorama social i econòmic present, contribueixen a sanejar dos dels principals problemes a què hem de fer front: la crisi econòmica i la despoblació del món rural.

El vent és la matèria prima de l’energia eòlica, de manera que la seva incidència és un dels primers factors que determina la localització de les centrals de producció. Basant-nos en les dinàmiques del vent, el mapa de la figura 2 marca com a zones amb un aprofitament eòlic més rellevant els territoris amb influència de la Tramuntana, a les comarques empordaneses, i del Mestral, a les comarques meridionals. La força del vent constitueix l’argument més prominent que justifica la localització prioritària dels centres eòlics a les comarques meridionals. Els aerogeneradors s’instal•len en aquelles zones on el recurs potencial per obtenir l’energia és més elevat i més apte. Sembla lògic i convincent. Però també és lògic que la reflexió sobre un correcte model energètic i paisatgístic eficient, sostenible i just no hauria de ser tan simple. Per confeccionar un model global que determini la distribució territorial més escaient en la instal•lació de centres generadors d’energia eòlica cal incorporar nous aspectes en el marc d’una política d’ordenació del territori, cosa que amplia el nombre de decisions que s’ha de prendre a l’hora de decidir els emplaçaments (Frolova, 2010).

im2

Figura 2. Distribució de la velocitat mitjana del vent a Catalunya. Font: Pla territorial sectorial de la implantació ambiental de l’energia eòlica a Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya (2002).

Els moviments opositors o refractaris a l’actual model d’implantació de l’energia eòlica els constitueixen col•lectius amb una alta sensibilitat paisatgística com és el cas d’algunes plataformes locals i associacions ecologistes. En primer lloc, apunten que s’hauria de visualitzar una transició cap a un model més sostenible on, de manera gradual, es produeixi una substitució de les fonts convencionals i una millora de la gestió. A efectes pràctics, això significa que el planejament d’implantació de les renovables incorpori un calendari per al tancament dels reactors nuclears d’Ascó (I i II) i de Vandellòs (II), que avui dia encara proveeixen vora el 50% de l’energia elèctrica total a Catalunya (Saladié, 2011c). A tall d’exemple, a Alemanya s’ha establert un programa de tancament progressiu de centrals nuclears en paral•lel al desplegament d’una campanya que impulsa la instal•lació de plaques solars fotovoltaiques i plaques solars tèrmiques. No deixa de ser curiós que un país com Alemanya, on el recurs de l’energia solar és força més limitat que a Catalunya, se’ns anticipi a l’hora promoure aquest tipus d’alternatives (Saladié, 2011c).

El segon dels inconvenients que plantegen els grups detractors al•lega a les distàncies entre les centrals generadores i els principals pols consumidors. Si confrontem els mapes de figures 3 i 4 observem que el centres de generació es troben molt distanciats dels principals centres de consum. Això implica que el conseqüent transport de l’energia resulti més costós, ja que suma nous impactes sobre el territori i el medi ambient i incrementa les pèrdues i la ineficiència (Domínguez, 2010; Saladié, 2011a).

im3i4Figura 3. Localització dels parcs eòlics en funcionament (en blau) i dels parcs eòlics amb autorització administrativa (en verd). Font: EOLICCAT, 2013. Figura 4. Consum d’energia elèctrica a Catalunya per municipis. Font: Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015.

El següent dels arguments apel•la a la macroconcentració de projectes energètics en aquest sector del territori. Cal tenir en compte que, al marge del sector eòlic, les comarques meridionals ja contribueixen amb el 100% de l’energia nuclear instal•lada a Catalunya (el 42,5% de la instal•lada arreu de l’Estat Espanyol acollint 3 dels 7 reactors en funcionament) i amb el 45% de la tèrmica (Saladié, 2011c). Sergi Saladié (2011b) calcula que la demarcació de Tarragona genera un 75,5% de l’electricitat a Catalunya, i en consumeix un 11%. En el cas oposat es trobarien les demarcacions de Barcelona, que en produeix un 15% i en consumeix un 73%, i de Girona, que amb un consum similar al de la demarcació de Tarragona la seva generació elèctrica representa el 0,5% del total.

Els dos últims arguments dels moviments crítics s’articulen en base al benefici econòmic local dels territoris que acullen les centrals. Les empreses promotores i la Generalitat de Catalunya no amaguen que, més enllà del recurs eòlic, la dinamització econòmica dels territoris implicats esdevé el principal motiu a l’hora de determinar els punts d’emplaçament. Es tracta d’un incentiu amb què les administracions locals s’hi avenen fàcilment, circumstància que fa que les empreses promotores passin a exercir un domini molt gran sobre el territori. I sobre la base d’aquest argument en podríem exposar l’últim. Aquest esgrimeix que el negoci de l’eòlica està en mans d’unes poques empreses (Iberdrola, Endesa, Gas Natural) que són qui veritablement s’enriqueixen amb tot això. Tant és així que la major part dels beneficis són retinguts per aquestes empreses, que tan sols en cedeixen entre l’1 i el 3% (Saladié, 2011b; Saladié, 2011c).

Per acabar, acararem dos casos que són alhora similars i antagònics: el de la Terra Alta i el del Priorat. Similars perquè són dues comarques d’essències vinícoles, entre les més despoblades de Catalunya i amb un dels nivells econòmics més baixos; a més, les dues han comptat amb una mà de propostes en el marc del desenvolupament eòlic al país. Però antagòniques, per què? En el cas de la Terra Alta, les discrepàncies locals en el decurs d’implantació de l’energia eòlica han sigut una constant en el procés. La manca de cohesió entre els agents econòmics i socials ha impedit en molts casos assolir el consens, i la percepció d’un paisatge encrespat de molins ha gaudit de força connotacions positives en clau de desenvolupament i revalorització del paisatge. El resultat és que en el bocí de territori que abasta la Terra Alta hi ha 9 de les 42 centrals eòliques que hi ha en funcionament a Catalunya. Pel que fa al Priorat, la vindicació col•lectiva de diferents agents amb propostes de defensa i enaltiment del paisatge prioratí ha estat sòlida i determinant. Proba d’això és l’elaboració de la Carta del paisatge del Priorat, cridada a estructurar diferents propostes d’ordenació i gestió del territori. De fet, una de les raons de la seva creació pretenia avalar alternatives als nombrosos projectes eòlics que hi havia en marxa a la comarca per tal de refrenar-ne el procés. En definitiva: sabeu quants parcs eòlics hi ha instal•lats al Priorat? Només un (Saladié, 2010; Zografos i Saladié, 2012).

David Martín Gallego

Bibliografia

Dominguez, J.; Lago, C.; Prades, A.; Díaz, M.P. (2010). Energias renovables y modelo energético, una perspectiva desde la sostenibilidad. Nimbus. 25-26. pp. 43-63.

Frolova, M. (2010). Los paisajes de la energía eólica: su percepción social y gestión en España. Nimbus. 25-26. pp. 93-110.

Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat (2002). Pla territorial sectorial de la implantació ambiental de l’energia eòlica a Catalunya.

Saladié, S. (2010). Conflictos paisajísticos en las comarcas del Priorat y la Terra Alta (Tarragona). Actas VI Congreso Internacional de Ordenación del Territorio. Pamplona. pp. 1153-1166.

Saladié, S. (2011a). Els conflictes territorials del sistema elèctric a Catalunya. Treballs de la Societat Catalana de Geografia. 71-72. pp. 201-221.

Saladié, S. (2011b). Geopolítica de la implantación eólica en Catalunya. Energía y territorio. Dinámicas y procesos. Comunicaciones XXII Congreso Asociación de Geógrafos Españoles. pp. 425-436.

Saladié, S. (2011c). Análisis crítico del sistema eléctrico español. Propuesta de alternativas. Energía y territorio. Dinámicas y procesos.Comunicaciones XXII Congreso Asociación de Geógrafos Españoles. Alacant. pp. 411-423.

Zografos, C.; Saladié, S. (2012). La ecología política de conflictos sobre energía eólica: un estudio de caso en Cataluña. Documents d’Anàlisi Geogràfica. Universitat Autònoma de Barcelona. Vol. 58, Nº 1, pp. 177-192.

http://www.eoliccat.net (Associació Eòlica de Catalunya)

http://www20.gencat.cat/portal/site/icaen (Institut Català d’Energia. Generalitat de Catalunya)

Published by David Martín Gallego

Algu ha pensat en “Conflictes territorials per la implantació de l’energia eòlica al sud de Catalunya

Deixa un comentari