De la malaltia del legionari al Decret 352/2004

(Podéis leer la versión en español de este artículo aquí)

A la dècada dels setanta a Philadephia (EEUU) després d’una convenció de membres de la Legió Americana es van observar casos semblants a la pneumònia que van acabar amb la defunció d’alguns dels assistents (veure notícia).
Aquest esdeveniment va causar gran confusió dins del món de la medicina, ja que no aconseguien identificar correctament aquesta particular pneumònia. Es tractava de la legionel•losi (desconeguda fins al moment) i al bacteri causant el van batejar com a Legionella pneumophila: legionella pels legionaris infectats i pneumophila del llatí “amor als pulmons” i popularment es va conèixer com la malaltia del legionari.

El bacteri en qüestió té com a rang de temperatura òptim de creixement els 35-37ºC, tot i que el podem trobar en rangs de temperatura més amplis (entre els 20ºC i 45ºC). El trobem en aigua però tot i així, aconsegueix accedir al cos humà a través de la inhalació d’aerosols contaminats (en mides inferiors als 5 micròmetres). Tot i que els infants no contrauen la malaltia, hi ha un grup de població que és més susceptible de contraure aquesta malaltia: és el cas de persones immunodeprimides (especial atenció doncs, en hospitals i centres sanitaris), fumadors, gent amb edats superiors als 65 anys, persones amb insuficiència cardíaca i curiosament s’observa una major afectació en homes (gràfic 1). Tot i així, el percentatge que declara l’Organització Mundial de la Salut (WHO, 2007) sobre la taxa d’afectació de la malaltia del legionari, aquesta no supera el 14%. On sí que s’observa una taxa superior d’afectació (major del 95%) és en el cas de la forma no pneumònica del bacteri, coneguda com a febre de Pontiac i que gaudeix d’un fàcil reconeixement en pacients i una ràpida curació.
gràfic1

La seva identificació al laboratori és laboriosa, requerint d’un període de determinació de 15 a 20 dies. Contràriament, ja fa uns anys, s’ha pogut comprovar que per identificar la presència del bacteri en el cos humà, amb una anàlisis d’orina es pot determinar la presència dels anticossos de la legionel•losi (Touffle, 1995).

De casos de legionel•losi se n’ha observat a tot el món i a Espanya, actualment, les mesures preventives per evitar la propagació de la malaltia queden recollides en el Real Decreto 865/2003 sobre criteris higienico-sanitaris per la prevenció i control de la legionel•losis, la qual incideix especialment en aquelles activitats que generen aerosols i que es trobin en llocs públics exteriors i interiors.
Amb anterioritat a l’actual decret, al 1996 es crea a nivell estatal la Red Nacional de Vigilancia Epidemiológica (RENAVE) on la legionel•losi entrarà formant part com una malaltia de declaració obligatòria (MDO). Amb aquestes accions, s’ha pogut construir un registre històric, tenint a nivell estatal les últimes dades de legionel•losi que s’observen en el gràfic 2.
grafic2A Catalunya, el Real Decreto 865/2003 s’adapta a la legislació autonòmica catalana amb el Decret 352/2004. Les diferències entre ambdues normes són mínimes. Si bé, s’especifica en aquest últim, l’augment de les mesures preventives i de control en les instal•lacions que porten associat un risc més elevat de provocar focus de legionel•losi.
El que sí que s’explica detalladament en ambdues normes és on es pot detectar el bacteri. Com ja s’ha explicat, el bacteri el trobem en medi aquàtic i en punts on aquesta aigua pot generar aerosols degut al seu moviment i/o activitat. Hi ha doncs, una divisió entre instal•lacions d’alt risc i instal•lacions de baix risc presumibles de provocar aquesta situació esmentada. Les d’alt risc són instal•lacions que treballen amb aigua calenta i per tant, en cas d’existir el bacteri, més facilitat de proliferació. Els punts més problemàtics on trobem aquests tipus d’instal•lacions són les torres de refrigeració i els condensadors evaporatius, molt utilitzats en empreses i que fàcilment poden fer propagar aerosols cap a nuclis urbans. Són en aquests casos on ha d’haver un especial control i des de la Generalitat de Catalunya es posa especial atenció. En el quadre 1, s’observa un exemple sobre quin control hauria d’haver i quines accions s’han de dur a terme quotidianament. A mode complementari, aquestes empreses han de tenir un registre on hi consti les accions realitzades en cada moment (desinfeccions, determinacions in situ, anàlisis…).
gràfic3Hi ha altres punts d’alt risc on pot ser probable detectar aquest agent patogen i que són d’àmbit públic: instal•lacions interiors amb acumuladors d’aigua calenta sanitària i circuits de retorn, spa’s, jacuzzis, balnearis, dutxes… entre d’altres.

Amb menor risc, també es pot generar legionel•losi en les instal•lacions d’aigua freda. Alguns exemples són les fonts ornamentals, els humectadors, els regs per aspersió, les mànegues contra incendis, etc. Elements que són capaços de generar aerosols i que al mateix temps, si en un moment donat l’aigua que contenen augmenta de temperatura, el bacteri podria proliferar generant un brot de legionel•losi.

Malgrat tot lo exposat fins ara, amb un correcte control i manteniment de les instal•lacions els casos de propagació de la malaltia són mínims. Les persones que tracten diàriament amb els possibles focus de propagació reben una formació homologada d’acord amb l’ordre SCO/317/2003 on es tracten entre altres coses coneixements sobre la biologia del bacteri, manipulació de productes químics o controls diaris a realitzar. La informació i la formació són claus per evitar aquesta malaltia i per part de les administracions les inspeccions tenen un paper bàsic per a la detecció de casos en que no es respecti la legislació vigent.

Bibliografia:
– World Health Organization, 2007. Legionella and the prevention of legionellossis.
– Legionelosis. Situación general y evolución de la enfermedad en España. Datos de la Red Nacional de Vigilancia Epidemiológica. Instituto de Salud Carlos III. Red Nacioanl de Vigilancia Epidemiológica (RENAVE). Desembre 2010.
– Plouffe JF, File TM Jr, Breiman RF, Hackman BA, Salstrom SJ, Marston BJ, Fields BS. (1995). Reevaluation of the definition of Legionnaires’ disease: use of the urinary antigen assay. Community Based Pneumonia Incidence Study Group.
– Ministerio de Sanidad y Consumo. (2003). Real Decreto 865/2003 sobre criterios higiénico-sanitarios para la prevención y control de la legionelosis. BOE, núm. 171.
– Departament de la Presidència. (2004). Decret 352/2004 per la prevenció i control de la legionel•losi. DOGC núm 4185 – 29/07/2004.
– Ministerio de Sanidad y Consumo. (2003). Orden SCO/317/2003 sobre procedimiento para la homologación de los cursos de formación del personal que realiza las operaciones de mantenimiento higiénico-sanitario. BOE núm. 44.
– Departament de Salut. Generalitat de Catalunya. Què es pot fer per prevenir un brot de legionel•losi comunitària. (2005).

Published by greenhub.contacte

Deixa un comentari