Diari de la Volta a El Camí de Cavalls: passat, present i…futur?

a en altres articles publicats al nostre blog hem pogut parlar de Menorca, illa mediterrània Reserva de la Biosfera. 

En aquesta entrada però, ens centrarem en el Camí de Cavalls, un itinerari que voreja íntegrament el perímetre de l’illa recorrent cales, prats, barrancs i zones costaneres.

La història d’aquest sender es creu que es remonta al S. XIV, temps de Jaume II, quan es va obrir per tal de que els soldats armats poguessin vigilar la costa de l’illa i es poguessin comunicar les diferents torres de vígia. Malgrat el pas dels segles, els diferents dominadors i governados de Menorca han tingut com a prioritat el seu manteniment. Un exemple és el governador anglès Richard Kane, que l’any 1736 el va considerar “camí reial” i, com a conseqüència ordenava mantenir-lo net i transitable (Carreras, D, et al. 2010). Més tard, va caure en desús, fins que a la dècada dels ’80, el moviment popular va voler-lo recuperar, reobrir-lo completament i restaurar-lo. Degut a que molts trams del Camí trancorren per finques privades, va caler la implicació política per fer-lo realitat, fins que l’any 2010 es va obrir completament per recòrre’l a peu, a cavall o en bicicleta, i l’any 2012 va ser considerat sender de gran recorregut (GR-223).

Ja personalment parlant, el meu vincle familiar amb Menorca des del 2008 ha fet que hagi pogut gaudir de l’illa durant totes les èpoques de l’any, i hagi pogut recòrrer varis trams en les 3 modalitats possibles (a peu, a cavall i en bicicleta tot terreny-BTT-), principalment pel terç Est de l’illa (Costa Sud d’Alaior fins Costa Nord de Maó), per la proximitat al poble que tan bé m’acull cada vegada que creuo el Mediterrani, Alaior. Tot i això, a part de desconèixer la resta de trams del Camí, sempre m’havia fet ganes completar en BTT la denominada Volta a Menorca pel Camí de Cavalls íntegrament. Finalment, aquest estiu (Estiu 2016), per diferents circumstàncies vaig poder realitzar aquest repte personal i esportiu que tenia pendent i sempre m’havia cridat l’atenció. 

Disposava de 2 setmanes, en ple agost. No tenia la preparació física adequada, no portava el millor material, ni era la millor època de l’any, però la motivació per aconseguir fer la volta en 4 dies era el que m’il·lusionava. 

Al arribar a Menorca amb el ferry i la BTT, vaig gaudir de les festes de Sant Llorenç, i durant la primera setmana, vaig anar rodant fent camins interiors, carretera i algún tramet del Camí. Feia 2 anys que no agafava la bici i volia veure com responia el cos i les cames abans d’avenutar-me. Durant aquells 4 dies de preparació prèvia les sensacions van ser prou bones. Així doncs, el diumenge 21 d’agost m’apropaven en furgoneta a la culàrsega del Port de Maó, el km 0 de l’actual GR-223. La idea era fer-ho en 4 dies, en solitari, amb motxilla amb algo de menjar, molta aigua, i estris per fer bivac. 

Sempre que anava a Menorca, en les meves rutes en solitari, tenia estones de desconnexió total, aïllament, i bones sensacions d’estar sol, fent el que t’agrada i gaudint del paisatge de contrastos que et dóna Menorca. En aquesta ocasió, i per diferents motius, en comptes d’estones, volia que fossin dies. Duia el mòbil, però la idea era encendre’l el menys possible per tal de desconnectar de tot i de tothom al màxim. En un món on estem tan connectats pels smartphones, sempre va bé poder sentir el xiuxiueig del vent, el cant dels ocells o el trencar de les onades a la costa, sense sentir els tons de les diferents notificacions virtuals del dia a dia. 

El primer dia, la idea era anar de Maó a les Salines de Fornells: vaig intentar començar d’hora per evitar les altes temperatures. Per sort, bufava tramuntana i com estava fresc, el trajecte va anar bé. Tram d’asfalt fins a Sa Mesquida, entrar al Parc Natural de s’Albufera des Grau, i parar a dinar i descansar a s’Arenal d’en Castell. Un cop el sol no era tan fort, vaig fer un tros més fins a Cala Tirant, on vaig sopar i posteriorment buscar un racó per dormir. Vaig trobar un restaurant abandonat on posar-m’hi per resguardar-me del fort vent que bufava i m’havia acompanyat tot el trajecte. Durant aquesta etapa ja vaig veure alguns contrastos. La calma de trams boscosos quan el camí s’endinsava cap a l’interior, alterada per urbanitzacions turístiques plenes de gom a gom, fins a infraestructures antigues i abandonades, que tot i estar en primera línia de costa d’una cala turística, no es deconstrueixen i segueixen fent palesa l’actuació i efectes del turisme. Aquest tram de camí, no tenia desnivells importants, per tant l’erosió del sòl que vaig percebre, era moderada. 

Després d’esmorzar alguna cosa que duia a la motxilla, vaig començar ben d’hora la segona etapa que, amb diferència, seria la més dura. L’objectiu era anar fins a Ciutadella, recorrent tot el tram de la costa Nord més verge i escarpat, amb molts trams no ciclables, importants desnivells i pràcticament cap tram d’asfalt per urbanitzacions. Sens dubte, es tracta del tram més salvatge i alhora amb més bellesa, on veus la Menorca en estat pur. Penyasegats imponents davant la mar, geologia de l’era primària i secundària amb sorres i gresos de vermellosos. La vegetació i paisatge moldejats pels forts vents del Nord agafant formes singulars per oferir menor resistència a l’aire, que justament, aquell dia també bufava fort, i feia el paisatge encara més atractiu, amb les onades trencant contra les roques. En aquest tram, es veien actuacions per contenir l’erosió, com col·locar peces de fusta a les baixades i pujades pronunciades per retenir el sòl i evitar la seva pèrdua. Tot i això, el disseny del camí original, lluny de fer les típiques ziga-zagues per suavitzar els pendents, puja i baixa recte i vertical. Aquest fet, provoca que quan plou amb força, l’aigua agafi un camí preferent que arrossega tot el sòl cap a la fondalada. De fet, vaig trobar-me alguns d’aquests suports de fusta pràcticament suspesos en l’aire degut a l’esmentada pèrdua de sòl. Ja després d’agafar forces al restaurant de Binimel·là, amb els primers turistes que ja arribaven a les desitjades cales de la zona del Pilar, Pregonda, etc, continuava el meu objectiu, amb moltes estones d’arrossegar la bici. Ja al final, a Punta Nati, la roca calcària aflorava en superficie fent molt difícil l’avanç sobre la bicicleta. Degut als sotracs, vaig perdre el mòbil, però això no va impedir que volgués acabar el repte que m’havia proposat. Portava més de 10 hores d’activitat entre caminar i pedalejar, i necessitava sopar bé, descansar, i per sort, em van poder venir a recollir. 

Després de descansar a Alaior, em van portar de nou a Ciutadella, a prop del lloc on em van recollir el vespre anterior, per tal de poder seguir amb la volta i arribar a Son Bou. Aquest tram va ser força ciclable en general, i on segurament es troben les millors cales de la costa Sud (Turqueta, Fustam, Escorxada, etc). Realment, aprecies la bellessa d’aquelles cales, verges no fa gaire temps, però que ara “gaudeixen” de serveis de dutxes, restaurant, socorrisme, etc, on aquesta virginitat ha estat perturbada, si més no en la temportada alta. A tots aquests serveis tan ben rebuts pel turisme de masses, cal sumar el “ganxo” que han tingut alguns d’aquests indrets, per certs spots publicitaris. En resum, la massificació, és un altre factor de risc ambiental que vaig poder apreciar. Un fet concret que em va cridar l’atenció, van ser les ganes de trepitjar i fer-se un selfie a “la Turqueta esa”, així denominada per una turista nacional. El fet de poder dir, almenys he estat a la platja de l’anunci, tot i que a aquesta no hi pogués ni tan sols estendre la tovallola, té molt valor avui dia… Mentrestant, a menys de mitja hora de pedalar, vaig passar per una finca agroramadera, on un pagès, aliè a tot l’enrenou del turisme de sol i platja, conduia les seves vaques a un prat amb més herba. Mentre tothom es torrava al sol de la seva illa natal, ell buscava les ombres dels arbres per fer més suau la seva dura jornada estiuenca. Un cop vaig arribar a Cala Mitjana, les urbanitzacions ja serien una constant en el camí, fins arribar a Son Bou, passant per Cala Galdana i Sant Tomàs. Fi del tercer dia, on per sort, estava molt a prop d’Alaior, i també vaig poder dormir a casa. 

Ja amb la fatiga i mal al cul acumulat, em disposava a arribar fins al lloc de partida, a Maó. Em quedaven per recòrrer alguns dels barrancs més característícs de l’illa. Menorca, al no tenir rius, canalitza les aigües de pluja a través dels barrancs, desembocant al mar, creats al llarg dels anys precissament per l’erosió. De Son Bou cap a la Costa Sud de Maó, passant per Cales Coves i Cala’n Porter, també s’evidenciaven notables signes d’erosió. Amb desnivells importants, la ciclabilitat era inviable, i fins i tot costaria progressar a cavall. Poc després ja rodava per asfalt, per les urbanitzacions de Sant Lluís, Punta Prima, i afores de Maó, fins arribar de nou fins la culàrsega del Port de Maó. Va ser una gran ruta, per descobrir tots els contrastos que t’ofereix un territori d’extensió limitada, però molt ric, així com adonar-te’n dels problemes que pot tenir la massificació d’alguns espais. Content per completar els 185 km i més de 4000 m de desnivell, trist per l’estat en que es troben alguns trams del camí, degut a la pèrdua de sòl.

Posteriorment a realitzar l’itinerari, vaig veure noticies relacionades amb el tema de l’erosió en el Camí. Comentar, que el Consell Insular de Menorca (CIME) va encarregar recentment un estudi geològic on es senyalaven 342 punts amb diferents graus d’erosió: 183 a la costa Nord, sent la zona dels Al·locs la més deteriorada, i 159 a la costa Sud, sent la zona de Cala’n Porter la més malmesa. La recuperació dels punts en més mal estat es començarà l’any vinent (2017), amb fons de la taxa turística. També es fomentarà l’ús d’altres camins rurals, per prevenir l’erosió del Cami de Cavalls. 

Per concloure, com en tots els temes ambientals, és complicat poder compenetrar els actors polítics, socials, econòmics i ambientals, en un bé comú.

Penso, que la reobertura fa uns anys d’aquest itinerari, és tot un èxit. S’aconseguix desestacionalitzar una mica el turisme, promocionar l’illa tot l’any amb proves esportives per tot l’itinerari, com la Trail del Camí de Cavalls, o simplement per fer trams per lliure en qualsevol de les 3 modalitats. Tot i així, com tot camí mímimament freqüentat, s’ha de mantenir i conservar per a que sigui sostenible en el temps. Actualment, actuacions pal·liatives són necessàries, però també s’haurien d’aplicar actuacions preventives, com per exemple, modificar lleument el traçat evitant desnviells directes fent zig zags, col·locant fixacions del terreny com troncs de fusta, promovent l’arrelament de vegetació adaptada que fixi el sòl, etc. 

Cal recordar, que el sòl és un recurs no renovable, degut a que la seva regeneració triga molts anys a produir-se, i s’ha de saber gestionar adequadament. 

Agraïments a la Família Barber Fullana, pel suport que m’han donat, tant en el transport als llocs de partida com en l’habituallament en arribar a casa per agafar forces pel dia següent, en especial a la Sandra i la Maria. 

Mauro R Rey

Bibliografia

Guia del Camí de Cavalls. Fundació Destí Menorca. IME, 2010.

Diari Ara

Diari Menorca.info

Wikipedia

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer