El deute ecològic

Per metabolisme social s’entén la forma com les societats organitzen els seus intercanvis (creixents, per cert) d’energia i materials amb l’entorn (Fischer – Kowalski, 1997; Martínez-Alier, 2009). Per explicar la complexa dinàmica socio-ecològica i els conflictes ambiental són necessàries les eines metodològiques i els marcs teòrics dels camps interdisciplinaris de l’economia ecològica, ecologia social, sociologia ambiental, ecologia industrial, geografia econòmica i ecologia política. 

Segons la teoria del economista anglès David Ricardo (1772-1823) de l’avantatge comparatiu,  si els països s’especialitzessin en produccions que depenen d’allò que internament és més abundant (que podrien ser els recursos natural en comptes de la obra qualificada o el capital manufacturat) tots podrien guanyar a través del comerç. Avui en dia, la relació entre producció i degradació del medi ambient es clara. Per tant, hem d’arribar a una nova perspectiva en l’estudi del comerç entre països i regions. No tenim per què arribar a una autosuficiència regional, ja que segons la Llei del Mínim de Liebig, des de l’ecologia hi ha un argument a favor de la importació d’elements sense els quals la producció estaria limitada. Però des de la visió de l’economia ecològica, que veu l’economia como un sistema obert que depèn d ela natura per disposar de recursos i “abocadors” o embornals, s’ha impulsat una nova teoria de l’intercanvi ecològicament desigual, contraria al liberalisme.

El deute ecològic és un conflicte econòmic que abasta molts conflictes relacionats amb l’ecologisme dels pobres. Va ser gràcies a una ONG llatinoamericana, l’Instituto de Ecología Política de Chile, que al 1990 van sorgir les primeres discussions sobre el deute ecològic. A la Cimera de la Terra de 1992, es va introduir la noció d’un deute ecològic contraposat al deute (econòmic) extern. 

En l’àmbit internacional, el deute ecològic sorgeix de dos conflictes ecològic-distributius diferents. Per una banda, els països més pobres (en molts casos amb una major biocapacitat) exporten matèries primeres i altres productes a preus que no tenen en compte una compensació per les externalitat locals o globals patides. D’altra banda, els països més rics utilitzen de forma desproporcionada l’espai i els serveis ambientals (tenen, per tant, una petjada ecològica molt gran) sense pagar per ells i desconeixent (i a la vegada negant) els drets de la resta a aquest mateixos serveis. Aquells països que tenen una major petjada ecològica respecte a la seva biocapacitat, adquereixen un deute ecològic amb algun país “ecocreditor” (figura 1).

Figura 1. Països amb deute ecològic (en vermell) i països amb crèdit ecològic (en verd). Font: WWF (2008). Informe planeta vivo. http://assets.wwf.es/downloads/informe_planeta_vivo_2008.pdf

S’ha de tenir en compte que en l’intercanvi econòmic el benefici d’un grup sempre es dóna a expenses de un altre grup ja existent o de grup futurs (Hornborg, 2009). Per tant, l’intercanvi ecològicament desigual és el fet d’exportar productes de països de regions pobres sense tenir en compte les externalitats locals causades per aquests productes o per l’esgotament dels recursos naturals, a canvi de bens i serveis de les regions més riques i poderoses. Els països pobres destaquen per la seva falta de recursos econòmics i de poder polític i, per tant, no tenen opció a exportar els béns amb menor impacte local, no poden obligar a la compensació per les externalitats i tampoc poden aplicar el principi de precaució. A més, no poden frenar la taxa de extracció de recursos, ni imposar “retencions ambientals” o algun altre tipus d’impost per l’esgotament dels recursos.

La majoria de països pobres han d’encarar un gran deute econòmic extern, cosa que fa que s’intensifiqui la sobreexplotació dels seus recursos naturals. El volum d’exportacions creix més ràpidament que el seu valor econòmic. La apropiació de recursos i la producció de residus (que sovint van a parar als països més desafavorits a on s’aboquen sense cap tipus de control) resulta en conflictes ecològic-distributius, que donen lloc al moviment mundial de Justicia Ambiental que va néixer fa bastant de temps (Martínez-Alier, 2001).

Figura 2. La relació entre el deute extern i els recursos naturals es pot expressar en el deute ecològic.

La dificultat de convertir les externalitat i el deteriorament dels recursos naturals en una mesura monetària (posar un preu als recursos) fa que sigui complicat determinar una mesura d’intercanvi ecològicament desigual. Les externalitats ambientals negatives que sorgeixen de les activitats extractives es poden introduir als comptes econòmics convencionals fent la distinció entre el cost marginal social i el privat de la producció o extracció. Però aquesta valoració econòmica dependrà dels ingressos relatius i, de nou, de les relacions de poder. El problema es torna encara més difícil quan considerem que aquestes externalitats poden arribar al futur (si advoquem per la sostenibilitat, hem de tenir en compte les generacions futures), donat que s’ha de seleccionar una taxa de descompte (perquè el futur té un valor diferent). Però existeix la necessitat d’internalitzar les externalitats per  aproximar el valor d’extracció al cost social real. Està clar que des del Sud s’exporten cada vegada majors quantitats de matèries primeres, principalment per poder pagar el deute extern del país. Martinez- Alier (2004), al seu llibre sobre L’ecologisme dels pobres es pregunta: com aconseguir un desenvolupament o una alternativa de desenvolupament que no es basi en el comerç insostenible?

Per tant, l’intercanvi ecològicament desigual és una raó que sustenta la reivindicació del deute ecològic. La segona raó, és l’ús desproporcionat de l’espai ambiental (és a dir, la petjada ecològica) per part dels països rics. Unint les dues raons i expressant el deute ecològic en termes monetaris, els components principals són els següents (Martínez-Alier, 2004):

* En quant a l’intercanvi desigual: 

 – Els costos (no pagats) de la reproducció o manteniment o gestió sostenible dels recursos naturals: per exemple, els nutrients incorporats a les exportacions agrícoles.

– El cost de la futura falta de disponibilitat dels recursos naturals destruïts. És una xifra difícil de calcular per falta de coneixement sobre les reserves, de la seva sustituibilitat, etc.

– La compensació o els costos de reparació (no pagats) dels danys causats per les exportacions o el valor actual dels danys irreversibles.

– La quantitat (no pagada) que correspon al ús comercial de la informació i coneixement sobre els recursos genètics, quan aquests hagin estat apropiats gratuïtament.

* En relació a la Falta de Pagament per Serveis Ambientals o per l’ús desproporcionat de l’espai ambiental:

– Els costos (no pagats) de reparació o compensació per els impactes generats per la importació per part dels països més pobres de deixalles tòxiques, líquides o sòlides. 

– Els costos (no pagats) de la producció de residus gasosos (diòxid de carboni, CFC, etc).

Figura 3. Tira còmica sobre el deute ecològic. Font: Throbgoblins International (12/04/2009). Elective Deafness. http://climatechangeaction.blogspot.com.es/2009_04_01_archive.html

A part del problema de la monetarització de la natura, l’objecció principal al concepte de deute ecològic és que no sorgeix d’un contracte. Per tant, com és un deute no reconegut, no existeix.

El que està clar és que el model de desenvolupament i de relacions comercials actuals (així com els nivells d’extracció de recursos naturals i de consum) no son ni justos ni sostenibles. I potser va sent el moment de plantejar-se una nova forma de vida menys voluptuosa però més solidària i justa.

REFERÈNCIES

Fischer-Kowalski, F., Haberl, H. (Eds.) (2007). Socioecological transitions and global change. Trajectories of social metabolism and land use. E. Elgar, Cheltenham.

Hornborg, A. (2009). Zero-sum world: challenges in conceptualizing environmental load displacement and ecologically unequal exchange in the world system. International Journal of Comparative Sociology 50 (3–4), 237–262.

Martínez-Alier, J. (2001). Mining conflicts, environmental justice, and valuation. Journal of Hazardous Materials 86; 153-170.

Martínez-Alier, J. (2004) El ecologismo de los pobres. Conflictos ambientales y lenguajes de valoración. Icaria Ediciones. 2ª edicion (2006).

Martinez-Alier, J. (2009). Social metabolism, ecological distribution conflicts, and languages of valuation. Capitalism Natural Socialism 20 (1), 58–87.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer