Imatge 1. Incendi de Castellet i la Gornal (12/06/2012). Font: www.carlesfortunyfotograf.com

Els incendis forestals són un fenomen natural molt remot en el temps. A tall deductiu, podríem conjecturar que els seus inicis es remunten a la colonització de les primeres plantes i l’aparició d’oxigen a la Terra, a la primeria de l’era Paleozoica (540 milions d’anys enrere) (Pausas i Keeley, 2009). Des d’aleshores i fins als nostres dies, el foc s’ha anat manifestant sobre el territori amb una freqüència i una intensitat característiques que varien per a cada regió del planeta.

Si parem atenció a aquelles regions o (per fer un ús més acurat del terme) ecoregions que històricament han estat influïdes pel foc, ens adonem que la conca dels territoris que conformen l’arc mediterrani integra aquests espais d’una manera rellevant. Això és només un reflex de l’evidència que els incendis forestals són un fet consubstancial a la regió mediterrània. De foc, n’hi ha hagut sempre, i al llarg de la història ha modelat el paisatge tot confeccionant unes estructures i una composició de flora i fauna característiques. I això no ha representat cap amenaça de tipus ecològic. Fins i tot podríem afirmar tot el contrari: si els ecosistemes mediterranis, tal com els veiem avui dia, presenten un bon nivell de riquesa i diversitat ecològica és en bona part gràcies a l’acció del foc, i només si continuen cremant com ho han fet fins ara aconseguiran mantenir-se en aquestes condicions. El que vindríem a dir amb això és que l’ecoregió mediterrània no és només un territori que històricament s’ha adaptat al foc sinó que, a més a més, n’ha depès (Olson i Dinerstein, 1998).

Per copsar millor aquesta teoria il·lustrarem l’explicació amb dos exemples. El garric (Quercus coccifera) i el pi blanc (Pinus halepensis) són dues espècies paradigmàtiques de la zona mediterrània amb una àmplia distribució geogràfica, pel que podem intuir que el seu curs evolutiu ha anat indiscutiblement lligat a episodis d’incendis forestals. Ambdues espècies –i especialment el pi blanc- presenten una elevada inflamabilitat, és a dir, emeten flama amb facilitat davant de l’exposició a un focus calorífic com pot ser el foc. Amb tot, com hem dit, són dues espècies comunes i abundants en els nostres boscos. La seva supervivència rau en els mecanismes d’adaptació que han desenvolupat per a recuperar les seves poblacions després del pas del foc. D’una banda, el garric es regenera gràcies a la seva estratègia rebrotadora: rebrota a partir del rizomes després que el foc hagi abrusat el 100% de la part visible (o part fotosintètica) de la planta. Després d’un incendi, el seu rebrot es produeix de manera ràpida, de forma que, en poc temps, es poden arribar a observar poblaments esponerosos de garric en una zona cremada (imatge 2). Per altra banda, el pi blanc ha desenvolupat una estratègia germinadora recolzada en un fenomen anomenat serotínia que és associat als seus fruits: les pinyes seròtines romanen tancades fins que una aportació calorífica, que es produeix per mitjà del foc, n’estimula l’obertura, amb la qual cosa s’aconsegueix una disseminació massiva de les seves llavors i el reclutament de nous individus (Trabaud, 1998; Lloret, 2004; Pausas, 2010).

Imatges 2 i 3. (a l’esquerra) Obertura de pinyes seròtines de pi blanc després d’un incendi (Albiol, Baix Camp). (a la dreta) Aspecte d’una comunitat de garriga 3 mesos i mig després d’un incendi (Aiguamúrcia, Alt Camp,). Autor: David MartínImatges 2 i 3. (a l’esquerra) Obertura de pinyes seròtines de pi blanc després d’un incendi (Albiol, Baix Camp). (a la dreta) Aspecte d’una comunitat de garriga 3 mesos i mig després d’un incendi (Aiguamúrcia, Alt Camp). Autor: David Martín

La capacitat de produir descendència de manera ràpida després d’un incendi afavoreix la especiació dels individus (formació de noves espècies); pel que no és estrany que molts dels punts calents (hotspots) de biodiversitat del planeta corresponguin a zones amb incendis freqüents (Pausas, 2010). Els casos del garric i del pi blanc són mers exemples d’especialització de dos mecanismes d’adaptació al foc -germinació i rebrot- que es podrien fer extensius a moltes altres espècies de la conca mediterrània. Bé que pot semblar paradoxal, són precisament les espècies més inflamables les més afavorides pels incendis forestals. Però això no és cap causalitat, és el resultat d’un recorregut d’eons d’evolució que els ha aportat un valor adaptatiu per sobreviure en un ambient natural dins del qual el foc intervé com un element ecològic més.

Arribats a aquest punt llençarem una pregunta al voltant de la qual construirem una petita reflexió: a pesar del benefici palmari que en termes ecològics aporta el foc, per què avui dia se’l considera com un dels problemes més greus que pateixen els boscos mediterranis?

En primer lloc cal palesar que els incendis forestals actuals es comporten de manera diferent a qualsevol altre moment en la història. A la conca mediterrània són processos naturals que abans que existís l’espècie humana s’atribuïen únicament a la incidència de llamps. (En el cas d’altres regions del planeta també podien ser deguts a erupcions volcàniques.) L’aparició de l’espècie humana i la seva intervenció en el paisatge han alterat el cicle natural del foc i han diversificat l’espectre de causes d’incendi fins al punt que, avui dia, les ignicions relacionades amb causes naturals (amb llamps), si bé poden variar per a cada zona, han passat a representar una proporció generalment minoritària respecte del total de les fonts d’ignició (WWF Adena, 2005).

Abans hem volgut fer entendre que les comunitats vegetals que integren els paisatges mediterranis s’han adaptat a conviure amb un règim històric de foc, però no hem mencionat l’aspecte que, fet i fet, constitueix la clau de volta de l’escenari actual: l’ésser humà i les seves activitats socioeconòmiques estan alterant aquest règim. Quan parlem de règim d’incendis ens estem referim als paràmetres que els caracteritzen: freqüència, intensitat, estacionalitat i tipus. És important assenyalar que sempre han existit règims naturals, i que no han estat pas estàtics, sinó que han mostrat una evolució fruit de dinàmiques naturals influïdes per determinats factors com per exemple el clima. Tanmateix, la magnitud dels canvis recents d’ús i gestió del paisatge per mà de l’Homo Sapiens ha propiciat un règim d’incendis que excedeix els patrons naturals fins a representar una amenaça ecològica. El problema no és que hi hagi incendis forestals, el problema és que la influència de l’ésser humà està modificant el seu règim de tal manera que impedeix que els incendis es puguin desenvolupar com fins ara havia dictat la natura (Pausas i Vallejo, 2008; Pausas, 2009).

Però som arribats a un època en què arran d’aquests canvis en el règim dels incendis s’ateny una dimensió on es patentitza amb més força que mai, així mateix, un problema de seguretat. L’expansió dels nuclis de població i dels boscos són dos fenòmens coetanis. La urbanització s’ha escampat per zones que abans eren ocupades per conreus on després ha crescut bosc. Això ha deparat un augment de les zones de fricció entre espais urbans i espais forestals, altrament anomenades zones d’interfase, les quals presenten una alta exposició al risc d’incendi i requereixen d’una atenció peremptòria per refermar-ne la seguretat. Per consegüent, atenir-se a aquestes circumstàncies significa projectar urbanitzacions pensant que ens trobem en una zona amb risc d’incendi. Si ignorem aquesta realitat, estarem elevant la incidència dels incendis forestals a una dimensió on passaran a comportar-se com un element d’alt risc (Caballero, 2008; Grillo et al., 2008; Pausas, 2010).

im4Imatge 4. Incendi d’interfase urbana-forestal (Vallirana, 2013). Font: www.meteovallirana.es

El que pretenem donar a entendre amb tot això és que les societats humanes de les darreres dècades han propiciat un estat de vulnerabilitat latent en el paisatge mediterrani que no només pot arribar a comprometre el patrimoni ecològic i la multifuncionalitat dels nostres ecosistemes naturals, sinó també vides humanes.

El repte de gestionar amb eficiència aquest nou escenari s’esdevé encara més intricat en un context de canvi global que no fa sinó agreujar l’impacte negatiu dels incendis forestals i diversificar-ne les conseqüències.

Les polítiques encaminades a la supressió parcial dels incendis (ens referim a extingir amb la màxima celeritat i eficàcia cada incendi particular) donen lloc a incendis més freqüents i de més magnitud que, com ja hem fet saber, en el context en què ens trobem tenen la capacitat d’esdevenir més perjudicials. Es produeix allò que és conegut amb el nom de “paradoxa de l’extinció”: a mesura que guanyem eficiència en l’extinció generem, de retruc, paisatges més susceptibles al foc, doncs deixem d’eliminar vegetació, que no és altra cosa que l’aliment de les flames.

En aquest sentit, hem d’entendre que els canvis en l’estructura i composició dels boscos mediterranis i, en definitiva, l’abundor i continuïtat de vegetació (o combustible) constitueixen un dels factors preponderants, en conjunció amb l’augment d’ignicions, que estan desplaçant el règim de focs fora d’un rang ecològicament acceptable (Pausas, 2010). Per això, les mesures més adients al respecte seran aquelles que s’esmercin a reviscolar els usos tradicionals del sòl; dinamitzar les activitats agropecuàries associades al sector primari i, tot sovint, al món rural; entendre la multifuncionalitat dels boscos tot esprement ordenadament els seus béns i serveis; i promoure la utilització del foc com a eina de recerca i de gestió forestal (foc per combatre el foc). Només d’aquesta manera aconseguirem restar-li vulnerabilitat al paisatge i, ultra això, generar un mosaic forestal ric i divers. És a dir, optimitzar la biodiversitat, aquell objectiu que sempre ha perseguit l’ecologia. Perquè, tanmateix, hi ha quelcom innegable en tot això: el medi rural genera més diversitat que el medi urbà.

Aspirar a eliminar els incendis forestals és tan incongruent com impossible. Els boscos mediterranis han cremat sempre i ho continuaran fent. Hem d’entendre que el foc pertany a aquest territori molt abans que ho fes l’espècie humana, i que l’única manera de conviure plegats passa perquè ens hi aconseguim adaptar.

David Martín Gallego

Bibliografia

– Caballero, D. (2008). Gestión de los Riesgos de Incendios en la Interfaz Forestal-Urbana: Proyecto WARM. Memorias del Segundo Simposio Internacional Sobre Políticas, Planificación y Economía de los Programas de Protección Contra Incendios Forestales: Una Visión Global. Abril 19-22; Córdoba, pp. 505-520.

– Grillo, F.F.; Castellnou, M.; Molina, D.M.; Martínez, E.; Díaz, D. (2008). Análisis del Incendio Forestal: Planificación de la Extinción. Edita AIFEMA, Granada, 138 p.

– Lloret F. (2004). Régimen de incendios y regeneración. In Valladares F (ed) Ecología del bosque mediterráneo en un mundo cambiante. Ministerio de Medio Ambiente. Madrid, pp. 101-126

– Olson, D.M.; Dinerstein, E. (1998). The Global 200. A representation approach to conservin the Earth most biologically valuable ecoregions. Cons. Bio. 12:502-515.

– Pausas, J.G.; Vallejo, R. (2008). Bases ecológicas para convivir con los incendios forestales en la región Mediterrania: decálogo. AEET (Asociación Española de Ecología Terrestre). Ecosistemas 17 (2): 128-129

– Pausas, J.G.; Keeley, J.E. (2009). A burning Story: The role of fire in the history of life. BioScience, 59: 593-601.

– Pausas, J.G. (2010). Fuego y evolución en el Mediterráneo. Investigación y Ciencia, 407: 56-63.

– Trabaud, L. (1998). Recuperación y regeneración de los ecosistemes mediterráneos incendiados. Serie Geográfica. Vol. 7: 37-47.

– WWF Adena. (2005). Incendios forestales. ¿Por qué se queman los montes españoles? www.wwf.es

Published by David Martín Gallego

11 han pensat en “El foc, un vell amic dels ecosistemes mediterranis

Deixa un comentari