El Malbaratament del Menjar

En un entorn de crisi econòmica en el que estem immersos des de fa anys, cada cop és més freqüent veure gent remenant pels contenidors de la via pública cercant menjar comestible que per alguna raó o altra, s’ha llençat. Aquest fenomen forma part del malbaratament del menjar. 

Podríem definir el malbaratament alimentari com tot aquell menjar que s’ha hagut de llençar (sigui quin sigui el motiu). Aquest malbaratament té varis actors: des del productor (pagès, pescador, etc) fins al consumidor final, passant per les diferents cadenes de distribució. 

Segons l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), a cada català li corresponen 35 kg/any de residus procedents de malbaratament alimentari. Aquesta dada és la quantitat imputada exclusivament al final de la cadena alimentària, és a dir, el que llencem a les llars i restaurants. Menjar que sobra o que es fa malbé a la nevera o al rebost, i acabem per llençar a les escombraries. Segons el Paco Muñoz, tècnic de l’oficina de medi ambient de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), aquesta xifra puja a 100kg persona/any si comptabilitzem les mermes indirectes dels consumidors. Tenint en compte aquests aspectes, es comptabilitzaria:

  1. Mermes dels productors

El pagès es veu obligat a llençar productes en bon estat perquè aquests no compleixen les exigències del distribuïdor (mida estàndard, imatge, color, etc). O directament, el preu de mercat d’aquell producte, és tan baix que no surt a compte fer la collita, ja que lluny de treure rendiment, es perden diners i temps. 

  1. Mermes dels distribuïdors

Durant la cadena de distribució, el producte pot patir desperfectes (cops, no complir cadena de fred, etc). Un cop es posa a la venda al públic, el menjar pot caducar o pansir-se perquè no es ven.

  1. Mermes dels consumidors

El que comprem però no mengem i caduca a la nevera, les racions de menjar que prepara una família o restaurant però no acaba consumint-se i es llença, etc.

Com a xifres, dels 4.000 milions de Tn de menjar produïdes al món, 1.300 milions es malbaraten (Sense Ficció, TV3, Febrer 2015). 

Lluny de resoldre aquest problema, cada vegada va a més. Actualment molta gent compra producte fresc en supermercats o grans superfícies. Aquests establiments, venen poc producte a doll (granel) obligant al consumidor a comprar paquets amb quantitats que potser no necessita i acaba per llençar. També ofereixen producte fresc envasat; aquests envasos tenen unes dimensions precises, i tota aquella poma, mongeta, etc que no entri en l’envàs, no podrà ser empaquetada, i per tant se li retornarà al pagès, que difícilment trobarà sortida i l’haurà de llençar (fenomen de transferir malbaratament al productor). 

El sistema falla per alguna banda, quan cada cop es llença més menjar, però també hi ha més gent necessitada. Per exemple, segons les dades d’una ONG de La Barceloneta, el 2008 oferien 1.800 lots de menjar per a famílies necessitades. Al 2013 4.300. El Banc dels Aliments també té cada cop més pes per a les entitats socials. 

Donar a la gent necessitada l’excedent és una solució parcial. És molt millor que no fer res, òbviament. Tots hem anat a fer la compra i hem remenat la fruita, destriant aquelles peces que no tenen bon aspecte per fora, o ja estan massa madures. Tots hem triat els iogurts que tenen la data de caducitat més llunyana, tot i que ens els menjarem en els propers dies, relegant als de caducitat propera, a un quasi segur malbaratament. També estem acostumats a trobar als supermercats qualsevol producte, a qualsevol hora, en qualsevol època de l’any, i el que sobra, ho donem als pobres per no sentir-nos malament. S’hauria de produir amb més mesura ja que el malbaratament del menjar no és només un problema ètic i social. Ho és també econòmic i ambiental. Potser no es té en compte la quantitat d’aigua, energia, temps, i diners que s’ha invertit per cultivar una patata o tomàquet, com per a que no tingui el preu de mercat mínim com per a que surti a compte fer la collita, no tingui l’aspecte o dimensions “demanades” pel mercat, o que tot i passar aquests exigents filtres, se’ns faci malbé a la nevera de casa. 

Concloent, en primer lloc el sistema productiu hauria de produir més en funció de la demanda. En segon lloc, acceptant que cap sistema no és perfecte, l’administració pública hauria d’intervenir més en aquest tema, incentivant amb polítiques que redueixin el malbaratament (obligatorietat de publicar dades de malbaratament a grans superfícies, desgravació fiscal a aquelles organitzacions que malbaratin poc facilitant que les ONG puguin endur-se el menjar comestible però no comercialitzable, etc). En darrer lloc, com a consumidors, ja va havent-hi més consciència social respecte al cost ambiental i econòmic dels aliments, adquirint menjar de proximitat o km 0, comprant directament al pagès, evitant els costos i mermes associats que tenen les grans cadenes de distribució alimentària. 

Mauro R Rey

BIBLIOGRAFIA

Diagnosi del malbaratament alimentary a Catalunya. Agència de Residus de Catalunya i Universitat Autònoma de Barcelona. 2012.

Les dades sobre residus i malbarataments són extretes dels següents estudis: Global foodlosses and foodwaste (FAO 2011), Preparatory Studyon Food Waste (EuropanComission 2010), Estudi SaveFood (Albal 2011) i Diagnosi del malbaratament alimentari a Catalunya (ARC- Generalitat de Catalunya, 2011).

Sobreviure a la Nevera. Programa SENSE FICCIÓ emèsiproduït per TV3. Febrer 2015.

http://www.uab.cat/web/siguem-sostenibles/malbaratament-a-catalunya-1345653388779.html

http://www.arc.cat

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer