El retorn del llop a Catalunya: context històric i previsions per al futur

D’acord amb les fonts documentades, un caçador d’Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, abaté el darrer llop viu a Catalunya l’any 1929. Encara durant els anys posteriors apareixerien alguns testimonis referint-se a observacions puntuals del mamífer i altres indicis sobre la seva pervivència, però cap que pogués ser verificat. El misteri sobre si el llop d’Horta de Sant Joan fou, o no, l’últim representant viu dels Canis lupus en el nostre país no el sabrem mai del cert. El que sí podem afirmar és que, un cop iniciat el segle XX, l’estatus poblacional de l’espècie a Catalunya era tan crític i minvant -conseqüència directa de la impetuosa persecució humana amb el suport de l’administració- que el seu futur anunciava una desaparició sistemàtica (Manent, 2004; Massip, 2011). Durant més de mig segle, d’ençà que el llop desapareix definitivament, es produeix un buit històric pel que fa a la seva presència que s’allargarà fins als tombs del canvi de segle.

Cal situar-se a finals de la dècada dels 90’. Els nous pastors estan avesats a engegar la ramada dalt de la muntanya durant els mesos d’estiu. Les ovelles pasturen amb llibertat els prats colorits d’un verd apetitós i els seus propietaris pugen a visitar-les un cop al dia. No hi ha necessitat de pernoctar a la barraca per controlar-les durant la nit; amb la feina dels gossos ovellers n’hi ha prou. Fins que arriba un dia en què els ramaders de la zona del Cadí-Moixeró i els seus voltants comencen a topar-se amb unes situacions gens agradables: alguns caps de bestiar van apareixent morts, esbudellats, ferits i, en alguns casos, han desaparegut. Aparentment, atès el tipus d’atacs, no sembla que els gossos ensalvatgits en siguin els responsables. Tot apunta a l’acció d’un gran depredador i les acusacions no triguen a assenyalar el llop com a culpable. Hi ha pastors que asseveren haver-lo observat a la muntanya quan aquest aguaitava de prop les ovelles i els gossos del ramat l’empaitaven. El col•lectiu ramader comença a reclamar indemnitzacions pels danys i les pèrdues que es produeixen en el seu bestiar i a demanar explicacions a les autoritats competents sobre el futur que els espera. Per la seva banda, el cos d’agents rurals de la Generalitat de Catalunya endega un protocol d’actuació dintre del qual es comproven els atacs sobre la ramaderia i s’inicia una recerca de rastres i altres indicis amb l’objectiu de dilucidar la qüestió sobre l’hipotètic retorn del llop a Catalunya (Lampeave, 2008). L’any 2004, s’anuncia públicament la seva presència en donar positiva l’anàlisi genètica d’un excrement que havia estat recollit l’any 2000 a la zona del Cadí-Moixeró. L’anàlisi de la mostra, a més, emparenta l’individu detectat amb les poblacions italofranceses dels Alps Marítims (Canis lupus italicus), originàries de la serralada dels Apenins, i no amb les poblacions ibèriques (Canis lupus signatus), escampades per bona part del quadrant nord-occidental de la península (Sastre et al., 2007; Sastre et al., 2008).

Per què ha tornat el llop a Catalunya? La resposta no és senzilla i requereix la consideració dels contexts social i ambiental dels territoris d’origen i d’arribada.

De primer, cal fer un breu repàs històric tot retrocedint a la Itàlia dels anys 70. En aquesta època, la població de llops italians assoleix un mínim històric estimat en torn als 100 exemplars. Temps enrere, havien imperat les campanyes de persecució i extermini en què el cànid es matava a discreció, talment com succeí a Catalunya, i en general, a tot Europa. Tanmateix, a començament dels anys 70 la situació canvia radicalment en declarar-se, el llop a Itàlia, espècie protegida. Aquest nou marc legal promou una ràpida recuperació de l’espècie que recolonitza el nord de la serralada del Apenins i aviat guanya territori francès, on s’havia extingit a la dècada dels 40’ (Bocedi; Bracchi, 2004). La descendència d’aquell petit reducte apenínic amb supervivents continua escampant-se per la geografia, seguint l’efecte de la taca d’oli, amb una clara tendència cap a les terres meridionals. A mitjan dècada del anys 90, els ramaders del massís de Madres, als Pirineus orientals francesos, denuncien els primers atacs al seus ramats. Poc després ho farien els catalans (Garcia-Petit; Batalla, 2006).

Mapes expansió Itàlia

Figura 1. Recuperació del llop italià (Canis lupus italicus) a partir de la dècada dels 70’. Les taques negres indiquen les zones on és present. Font: Bocedi; Bracchi (2004).

Però l’arribada del llop a terres catalanes no és cap casualitat i respon també a factors ambientals. Com hem vist fins ara, el seguiment territorial de l’espècie constata que es tracta d’una arribada natural, i no d’una reintroducció, com és el cas de l’ós bru que habita a l’extrem occidental del Pirineu català. Que la dispersió s’hagi produït en aquest sentit, i no en un altre, entreveu la bona connectivitat biològica entre es zones de pas, i el fet que aquest desplaçament hagi desembocat amb l’entrada d’alguns individus al nostre país es pot entendre com un indici de la bona qualitat ambiental dels nostres paisatges (Martín, 2009).

A vegades, afirmar sense matisos la tornada del llop a Catalunya pot ser arriscat. Parlar d’una colonització del territori resulta precipitat, el que s’ha produït fins ara és un degoteig progressiu d’individus solitaris que erren en cerca de nous espais on poder establir-se. En el decurs de la seva exploració recorren zones molt àmplies, i en no haver-se establert en un espai territorial concret, els seus desplaçaments no prenen com a referència un nucli espacial, la qual cosa entorpeix els esforços a l’hora d’anticipar-se als seus moviments. Aquests animals no entenen de fronteres administratives, el que vol dir que un dia poden vagar pels Pirineus catalans i l’endemà ser al vessant francès. És imprescindible la formació del primer grup reproductor perquè aquesta situació evolucioni vers una població viable (de la mateixa manera que ha succeït a França), un fenomen difícil de predir. Ateses quines són les circumstàncies, és també imprudent intentar quantificar el nombre d’exemplars que hi ha presents. Les úniques dades al respecte ens les confereix l’anàlisi de les femtes recollides, la informació genètica de les quals permet sexar i individualitzar les mostres. Així, fins l’any 2011, un mínim de 15 llops diferents, 14 mascles i tan sols 1 femella, han passat per territori català; tots ells vinculats a les poblacions d’origen italià (Lampreave et al., 2011).

Llop fotografiat Cadí

Figura 2. Llop fotografiat al Parc Natural del Cadí-Moixeró el novembre del 2006. Autor: Josep Bosom. Tot sovint, les esperes per observar el llop al Pirineu (i Prepirineu) català són poc reeixides i cal carregar-se de paciència. S’uneixen dos factors: el caràcter esquiu i prudent de l’animal i la variabilitat en el recorregut que traça la població inestable que hi ha fins al moment. Font: El picot negre: revista informativa del Parc Natural del Cadí-Moixeró (2008).

Mentrestant es comencen a perfilar escenaris futurs en què s’avaluen les possibles zones d’expansió i reproducció a Catalunya. Però esdevé una feina àrdua des del moment en què requereix preveure i conjugar la diversitat de factors que entren en escena. És per això que, quan fem previsions, resulta escaient parlar sempre en clau d’hipòtesi. Un treball d’Alexandre Suau (2012) ens il•lustra com, en cas de produir-se un establiment, la franja septentrional del país podria presentar uns nivells d’adequació a l’hàbitat més favorables, i en concret les comarques del Solsonès, el Berguedà i el Ripollès (figura 2).

Mapa adequació a l'hàbitat

Figura 3. Adequació de l’hàbitat a l’establiment del llop (en color més fosc les zones més adequades). L’estudi incorpora quatre variables que determinarien l’aptesa d’un espai o un altre per a la reproducció del llop: tranquil·litat (tenint en compte densitats de població humana i de carreteres), altitud (rangs d’altura més favorables), disponibilitat de preses (animals, tant salvatges com domèstics, sobre el quals el llop pot depredar) i hàbitat (tipus de recobriment vegetal). En combinar-les totes en el mapa final cada variable adquireix un pes específic diferent, de manera que l’hàbitat és considerada la més rellevant, seguida de la disponibilitat de preses, la tranquil·litat i, en darrer lloc, l’altitud. Font: Alexandre Suau (2012).

Assumint el context actual, és necessari actuar amb la diligència que exigeix la gestió d’una espècie controvertible i polèmica com és el llop. El repte del gestor, doncs, consisteix a saber fer ús d’aquesta situació com una oportunitat que, en la seva amplitud, pot aportar beneficis en els camps socioeconòmic i ambiental.

L’atenció que desperta la seva presència podria aprofitar-se per incrementar la coneixença de la societat envers el llop, i que això esdevingui la pedra de toc per dissipar mites i falòrnies que des d’antic s’han creat al seu entorn. La promoció del turisme, recolzat en la figura del llop com un dels principals reclams, pot revifar el desenvolupament econòmic de les zones rurals i, a més a més, servir d’excusa per revisar l’exercici del turisme de muntanya i emmotllar-lo als principis de sostenibilitat i bones pràctiques (Martín, 2009).

D’altra banda, l’arribada del llop representa la culminació de les relacions tròfiques en els ecosistemes catalans; l’ocupació del buit que li correspon a la figura del gran depredador. La seva presència contribuiria a regular i sanejar superpoblacions de preses potencials, de manera que s’instauraria un cert equilibri ecològic -en especial a nivell macrofaunístic- en favor de la bona salut dels ecosistemes (Martín, 2009).

Encara que potser el primer dels focus s’hauria de posar sobre les febleses: saber-les localitzar a temps per dirimir-les, minimitzar-les o, fins i tot, transformar-les en oportunitats. En desfavor nostre hi ha la manca d’experiència de la població catalana (durant més de mig segle deshabituada a conviure amb el llop), i la cruel incidència sobre la ramaderia extensiva, un sector ja de per si en decadència al nostre país. El llop farà el seu camí, i potser finalment decidirà establir-se a Catalunya; ara bé, que la seva acollida sigui un èxit o un fracàs dependrà de com ens haurem preparat abans.

David Martín Gallego

Bibliografia

Bocedi, R; Bracchi, PG. (2004). “Evolucione demografica del lupo (Canis lupus) in Italia: Cause storiche del declino e della ripresa, nuove problematiche indote e possibili solucione”. Ann. Fac. Medic. Vet. di Parma (Vol. XXIV) (pp. 403-415).

Garcia-Petit, J; Batalla, A. (2006). “El llop al Pirineu”, Revista Hàbitat, Publicacions del CENMA, 12 (pp. 20-29), Andorra.

Lampreave, G. (2008). “El llop a Catalunya: passat, actualitat i futur”, equip DMAH. (inèdit)

Lampreave, G; Ruiz-Olmo, J; Garcia-Petit, J; López-Martín, JM; Bataille A; Francino, O; Sastre, N; Ramírez, O. (2011). El lobo vuelve a Cataluña, historia del regreso y medidas de conservacion. Quercus 302: 16-25.

Martín, D. (2009). “Anàlisi de la situació del llop a Catalunya i valoració socioambiental de la seva presència”. Memòria del projecte final de carrera dirigit amb la direcció de Martí Boada. Secció de Ciències Ambientals. Universitat Autònoma de Barcelona.

Massip, JM. (2011). El llop i els humans: passat i present a Catalunya. Arola Editors.

Parc Natural del Cadí-Moixeró (2008). “Seguiment del llop al Parc”. El picot negre: Revista informativa del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Número 11, p.4.

Sastre, N; Francino, O; Lampreave, G; López-Martín, JM; Sánchez, A; Ramírez, O. (2007). “Seguimiento del lobo (Canis lupus) en Cataluña mediante el análisis genético de muestras no invasivas”. Conservation Biology, DOI 10.1007/s10592-008-9565-6.

Sastre, N; Francino, O; Lampreave, G; V. Bologob, V; lópez-Martín, JM; Sánchez, A; Ramírez, O, (2008). “Sex identification of wolf (Canis lupus) using non-invasive samples”. XXXVI Congreso de la Sociedad Española de Genética, León.

Suau, A. (2012). “Model d’adequació de l’hàbitat del llop a Catalunya”. Memòria del projecte final de carrera amb la direcció de Ferran Rodà i Josep Maria López. Secció de Ciències Ambientals. Universitat Autònoma de Barcelona.

Published by David Martín Gallego

5 han pensat en “El retorn del llop a Catalunya: context històric i previsions per al futur

Deixa un comentari