Islàndia. Sobreviure enmig de l’Atlàntic amb energia renovable.

Amb unes condicions extremes la majoria de l’any i una població escassa de 300.000 habitants sembla inevitable que Islàndia encapçali la llista del consum energètic per càpita més elevat del món (l’any 2011 el total d’electricitat consumida va ser de 17,210 GWh). El que la fa singular en aquest aspecte, però, és que el 85% del total de l’energia primària i gairebé el 100% de l’electricitat prové de fonts renovables. És viable, doncs, mantenir una illa gèlida situada al bell mig de l’Atlàntic a tocar del cercle polar Àrtic amb energia renovable?

L’any 2011 l’energia geotèrmica proporcionava als islandesos el 65% de l’energia primària, seguida del 20% d’energia hidràulica i el 15% de combustible fòssil (utilitzat especialment pel transport). A principis del 2013 es començaven a construir infraestructures per aprofitar també l’energia eòlica.

Resulta sorprenent que en un país amb el 10% de la superfície coberta de glaç la principal font energètica sigui, precisament, la terra. L’origen volcànic de l’illa i la seva situació estratègica enmig de la dorsal atlàntica, entre les plaques tectòniques Euroasiàtica i d’Amèrica del Nord, fa que Islàndia tingui una activitat geotèrmica molt important.

El gradient geotèrmic mitjà dels primers quilòmetres de l’escorça terrestre és de 30oC/Km. Als basalts islandesos del Terciari, però, el gradient varia de 47oC a 86oC/km i augmenta progressivament a mesura que s’aproxima al rift volcànic, arribant a valors de fins a 300oC/km (Figura 88). Aquesta singularitat es manifesta de manera natural per tot el territori islandès en forma de guèisers, fumaroles o fonts termals.

El funcionament de l’energia geotèrmica és molt senzill. L’aigua, provinent de precipitació o desglaç, es filtra pels aqüífers fins que entra en contacte amb una zona geotèrmicament activa. Allí s’escalfa, sovint fins a l’ebullició, i l’augment de pressió causat pel canvi d’estat fa que, en trobar una escletxa en superfície surti a l’exterior. Es distingeixen dos tipus de geotermalisme segons la temperatura que assoleix l’aigua: de baixa intensitat o d’alta intensitat (Thordason, T. 2006).

Les zones geotèrmiques de baixa intensitat són aquelles en les que l’aigua no supera els 150oC a 1km de profunditat. A Islàndia n’hi ha aproximadament 250 situades al llarg de tot el país, especialment al Sud i a l’Oest. Aquestes zones es caracteritzen per generar fonts d’aigua tèbia, amb poc contingut gasós i poques substàncies dissoltes (hi destaca el sofre, que li dóna una olor peculiar malgrat que l’aigua sol ser considerada potable). Generalment s’utilitzen com a subministrament d’aigua calenta a llars o piscines.

A les zones geotèrmiques d’alta intensitat l’aigua supera els 200oC a 1km de profunditat. Se’n troben 32 a Islàndia, situades al llarg del rift i sovint a prop de cambres magmàtiques. L’elevada temperatura fa que l’aigua presenti un alt contingut de minerals, provinents de roques lixiviades, de caràcter molt àcid, que impedeixen el desenvolupament de vegetació a la zona.

Mentre hi ha hagut població a l’illa, els islandesos han utilitzat l’aigua calenta per rentar i conduia l’aigua calenta des d’una font termal fins la seva granja. L’any 1930 Reykjavík va inagurar una canonada de 3 km que proporcionava escalfor a dues escoles, 60 llars i l’hospital principal. L’any 1943 es va crear la primera companyia que va explotar el recurs i va utilitzar oficialment l’energia geotèrmica per proveir calor. Dos anys més tard, l’energia geotèrmica arribava a 2.850 cases de la ciutat de Reykjavík.

A més a més de l’ús com a calefacció i aigua calenta, actualment Islàndia compta amb centrals geotèrmiques que aprofiten el vapor d’aigua per fer funcionar un sistema de turbines i obtenir electricitat (Figura 91). Les principals són la de Nesjavellir (120 MW de potència), Reykjanes (100 MW de potència), Hellisheidi (90 MW de potència), Krafl (60 MW de potència) i Svartsengi (46.5 MW de potència). Un 25% del l’electricitat islandesa s’obté amb aquest mètode i no es estrany veure grans canonades (en zig-zag per esmorteir la vibració en cas de terratrèmols) al llarg de tot el país. Els islandesos solen estar molt orgullosos de les seves centrals geotèrmiques i la gran majoria disposen de museu i tour per visitar-les i comprendre el seu funcionament.

La geotèrmica no és l’única font d’energia renovable utilitzada (tot i que és potser la que té un funcionament més senzill). Islàndia aprofita també l’energia hidràulica, per generar el plus d’electricitat necessari i l’eòlica. La solar, amb una mitjana de 2,55h/dia d’insolació mitjana queda pràcticament descartada. El consum energètic dels islandesos és elevat, sí. És inevitable en un país que no supera els 7 graus centígrads de temperatura mitjana i que arriba fàcilment als -25oC a l’hivern. Però l’energia és de proximitat, barata i renovable.

Les dades estadístiques d’aquest article tenen com a font el departament d’Estadística d’Islàndia (Statistics Iceland) i l’Agència Nacional d’Energia (Orkustofnun. National Energy Agency).

Alba Vidal Preixats

Bibliografia

OrkuveitaReykjavíkur (2005): “NesjavellirPowerPlant” (folleto). Reykjavík, Islandia.

Thordarson, T. & Hoskuldsson, A. (2006): “Iceland. Classic Geology in Europe 3′′. TerraPublishing, Hertfordshire, UK.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer