Espais verds en el planejament urbanístic: el punt dèbil de la ciutat de Barcelona

(Podéis leer la versión en español de este artículo aquí)

Per primera vegada a la història humana, més del 50% de la població mundial viu en ciutats. Les arees urbanes creixen considerablement, les ciutats més grans esdevenen cada vegada majors i el nombre de “megacities” (ciutats amb més de deu milions d’habitants) s’ha multiplicat per deu des del 1950 (United Nations, 2007).

(Podéis leer la versión en español de este artículo aquí)

Per primera vegada a la història humana, més del 50% de la població mundial viu en ciutats. Les arees urbanes creixen considerablement, les ciutats més grans esdevenen cada vegada majors i el nombre de “megacities” (ciutats amb més de deu milions d’habitants) s’ha multiplicat per deu des del 1950 (United Nations, 2007).

(Podéis leer la versión en español de este artículo aquí)

Per primera vegada a la història humana, més del 50% de la població mundial viu en ciutats. Les arees urbanes creixen considerablement, les ciutats més grans esdevenen cada vegada majors i el nombre de “megacities” (ciutats amb més de deu milions d’habitants) s’ha multiplicat per deu des del 1950 (United Nations, 2007).

L’alcalde Trias visitava fa unes setmanes ciutats capdavanteres dels Estats Units i intentava vendre el model de ciutat mediterrània de Barcelona. Uns dies més tard l’ajuntament proclamava l’èxit de la capital catalana al sector turístic: Barcelona encapçala la llista de ciutats espanyoles amb l’oferta turística més ben valorada pels indicadors de l’agència per l’excel·lència turística Exeltour durant l’any 2012. El mes de Novembre la ciutat comptal esdevindrà un referent mundial pel que fa a les Smart Cities acollint l’Smart City Expo World Congress, on les patums del sector debatran intensament l’evolució de l’urbanisme de les grans ciutats, encabint-hi les noves tecnologies, la sostenibilitat, l’eficiència i la justícia social com a grans eixos vertebradors del projecte.

L’alcalde Trias visitava fa unes setmanes ciutats capdavanteres dels Estats Units i intentava vendre el model de ciutat mediterrània de Barcelona. Uns dies més tard l’ajuntament proclamava l’èxit de la capital catalana al sector turístic: Barcelona encapçala la llista de ciutats espanyoles amb l’oferta turística més ben valorada pels indicadors de l’agència per l’excel·lència turística Exeltour durant l’any 2012. El mes de Novembre la ciutat comptal esdevindrà un referent mundial pel que fa a les Smart Cities acollint l’Smart City Expo World Congress, on les patums del sector debatran intensament l’evolució de l’urbanisme de les grans ciutats, encabint-hi les noves tecnologies, la sostenibilitat, l’eficiència i la justícia social com a grans eixos vertebradors del projecte.

Image
Fotografia 1: Cartell electoral del PSOE (1979)

Però el teixit urbà de Barcelona té mancances, i mancances importants. La lluita pel verd urbà que encapçalava les campanyes polítiques dels anys vuitanta (fotografia 1) sembla haver quedat relegada en últim lloc, per darrera de paraules com “eficiència”, “smart” o “innovació tecnològica”. La presència de verd urbà no és només una variable important per la biodiversitat en sí. El contacte amb ambients naturals és un component fonamental del benestar personal (Miller, 2005) tot i que les oportunitats d’accés al verd urbà difereixen significativament en diferents ciutats (Barbosa, et al. 2007). Els rànquings, en aquest sentit, no són tant favorables per la ciutat comptal: metròpolis poblades com New York (EUA) o fins i tot ciutats industrials com Rotterdam (Holanda) la superen amb escreix els valors de verd urbà per càpita. Barcelona (descomptant el parc natural de Collserola, inclòs al districte de Vallvidrera però que per la seva situació no actua precisament dins d’una trama urbana) no arriba als 9m2 per habitant, valor desitjable segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) (fig.1) i està repartit de manera força irregular entre districtes (fig.2). Aquesta tendència es repeteix a la majoria de ciutats del sud d’Europa (fig.3).

Image
Figura 1: Superfície d’àrea verda per càpita en diferents ciutats del món (m2/hab).
Font: WHO, 2009.
Image
Figura 2: Distribució del verd urbà per càpita (m2/hab) als diferents districtes de Barcelona
Font: Ajuntament de Barcelona, 2010.
Image
Figura 3: Verd urbà per càpita a les diferents ciutats europees
Font: Fuller, 2009.

A nivell social, el verd urbà genera espais agradables que afavoreixen la interacció i la comunicació entre habitants, propiciant la relació, la cohesió social i la participació ciutadana (Fuller et al, 2009). L’espai urbanitzat amb presencia dominant del verd redueix les molèsties ocasionades pel trànsit motoritzat, disminuint la contaminació acústica degut a l’apantallament, i fa més agradables i segurs els desplaçaments a peu i en bicicleta. Les millores en el disseny dels carrers en termes d’accessibilitat (plataforma única, mobiliari urbà adaptat, un bon projecte d’il·luminació..) faciliten l’ús de l’espai públic a les persones amb mobilitat reduïda, als cotxets d’infants i a la gent gran, entre d’altres. S’aconsegueix, d’aquesta manera, la recuperació de l’espai pels vianants, enfront de l’espai destinat al vehicle privat, alliberant nous llocs de relació tranquils i segurs que satisfan la demanda social de llocs d’oci i d’esbarjo a l’aire lliure, on la ciutadania pot fer activitat física i esportiva de forma agradable.

El verd urbà també té, òviament, funcions estrictament ecològiques. A Barcelona el 64% del sòl està impermeabilitzat, cosa que dificulta la infiltració de les aigües pluvials (CREAF, 2009). El recobriment vegetal desenvolupa importants funcions en aquest sentit ja que restableix l’equilibri de l’aigua, en major o menor grau, en funció de les espècies plantades. L’incorporació d’elements verds a l’espai públic evita l’excessiva insolació, regula el microclima urbà i mitiga l’illa de calor. Aquest fenomen consisteix en un increment de la temperatura urbana respecte la del seu voltant que pot dificultar l’eliminació de contaminants atmosfèrics. A Barcelona, a més, aquest factor s’intensifica per la seva situació geogràfica entre dos rius i el massís de Collserola, que provoca que el gradient tèrmic entre el centre urbà i el seu entorn sigui més gran. La regulació d’aquest microclima comporta també un estalvi energètic, especialment si es tracta d’espècies arbòries caduques, que fan ombra a l’estiu i deixen passar els rajos solars a l’hivern. La densitat arbòria és també el principal factor que intervé en la reducció de contaminants atmosfèrics, absorbint gasos contaminants com ara l’ozó, el monòxid de carboni o el diòxid de nitrogen a través de la seva superfície foliar, interceptant partícules com ara la pols, el pol·len o fums, i alliberant oxigen mitjançant la fotosíntesi. A Barcelona, l’any 2008, la vegetació va retenir més de 300 tones de contaminants (CREAF, 2009). La vegetació urbana, durant el seu procés de creixement, actua com a important embornal de CO2.

En ple debat del planejament urbanístic de les grans ciutats a nivell mundial cal no oblidar, doncs, la presència i correcta distribució de verd urbà per una ciutat eficient, cohesionada i capdavantera.

Alba Vidal-Preixats

REFERÈNCIES

Barbosa, O., Tratalos, J., Armsworth, P.R., Davies R.G., Johnson, P., Gaston, 2007. Who benefits from Access to green space? A case study from Sheffield, UK. Landscape and Urban Planning, 83, 187-195.CREAF, 2009. Serveis ecològics del verd urbà a Barcelona. BARCELONA: Ajuntament de Barcelona.

Fuller R.; Gaston, K., J., 2009.The scaling of green space coverage in European cities.Biology Letters 5, 352-355.

United Nations, 2007. World urbanization prospects: the 2007 revision. New York, NY: United Nations.

VVAA, 2010. Els corredors verds urbans: exemples i criteris de disseny. Guies d’educació ambiental de l’Ajuntament de Barcelona, 38.

L’alcalde Trias visitava fa unes setmanes ciutats capdavanteres dels Estats Units i intentava vendre el model de ciutat mediterrània de Barcelona. Uns dies més tard l’ajuntament proclamava l’èxit de la capital catalana al sector turístic: Barcelona encapçala la llista de ciutats espanyoles amb l’oferta turística més ben valorada pels indicadors de l’agència per l’excel·lència turística Exeltour durant l’any 2012. El mes de Novembre la ciutat comptal esdevindrà un referent mundial pel que fa a les Smart Cities acollint l’Smart City Expo World Congress, on les patums del sector debatran intensament l’evolució de l’urbanisme de les grans ciutats, encabint-hi les noves tecnologies, la sostenibilitat, l’eficiència i la justícia social com a grans eixos vertebradors del projecte.

Image
Fotografia 1: Cartell electoral del PSOE (1979)

Però el teixit urbà de Barcelona té mancances, i mancances importants. La lluita pel verd urbà que encapçalava les campanyes polítiques dels anys vuitanta (fotografia 1) sembla haver quedat relegada en últim lloc, per darrera de paraules com “eficiència”, “smart” o “innovació tecnològica”. La presència de verd urbà no és només una variable important per la biodiversitat en sí. El contacte amb ambients naturals és un component fonamental del benestar personal (Miller, 2005) tot i que les oportunitats d’accés al verd urbà difereixen significativament en diferents ciutats (Barbosa, et al. 2007). Els rànquings, en aquest sentit, no són tant favorables per la ciutat comptal: metròpolis poblades com New York (EUA) o fins i tot ciutats industrials com Rotterdam (Holanda) la superen amb escreix els valors de verd urbà per càpita. Barcelona (descomptant el parc natural de Collserola, inclòs al districte de Vallvidrera però que per la seva situació no actua precisament dins d’una trama urbana) no arriba als 9m2 per habitant, valor desitjable segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) (fig.1) i està repartit de manera força irregular entre districtes (fig.2). Aquesta tendència es repeteix a la majoria de ciutats del sud d’Europa (fig.3).

Image
Figura 1: Superfície d’àrea verda per càpita en diferents ciutats del món (m2/hab).
Font: WHO, 2009.
Image
Figura 2: Distribució del verd urbà per càpita (m2/hab) als diferents districtes de Barcelona
Font: Ajuntament de Barcelona, 2010.
Image
Figura 3: Verd urbà per càpita a les diferents ciutats europees
Font: Fuller, 2009.

A nivell social, el verd urbà genera espais agradables que afavoreixen la interacció i la comunicació entre habitants, propiciant la relació, la cohesió social i la participació ciutadana (Fuller et al, 2009). L’espai urbanitzat amb presencia dominant del verd redueix les molèsties ocasionades pel trànsit motoritzat, disminuint la contaminació acústica degut a l’apantallament, i fa més agradables i segurs els desplaçaments a peu i en bicicleta. Les millores en el disseny dels carrers en termes d’accessibilitat (plataforma única, mobiliari urbà adaptat, un bon projecte d’il·luminació..) faciliten l’ús de l’espai públic a les persones amb mobilitat reduïda, als cotxets d’infants i a la gent gran, entre d’altres. S’aconsegueix, d’aquesta manera, la recuperació de l’espai pels vianants, enfront de l’espai destinat al vehicle privat, alliberant nous llocs de relació tranquils i segurs que satisfan la demanda social de llocs d’oci i d’esbarjo a l’aire lliure, on la ciutadania pot fer activitat física i esportiva de forma agradable.

El verd urbà també té, òviament, funcions estrictament ecològiques. A Barcelona el 64% del sòl està impermeabilitzat, cosa que dificulta la infiltració de les aigües pluvials (CREAF, 2009). El recobriment vegetal desenvolupa importants funcions en aquest sentit ja que restableix l’equilibri de l’aigua, en major o menor grau, en funció de les espècies plantades. L’incorporació d’elements verds a l’espai públic evita l’excessiva insolació, regula el microclima urbà i mitiga l’illa de calor. Aquest fenomen consisteix en un increment de la temperatura urbana respecte la del seu voltant que pot dificultar l’eliminació de contaminants atmosfèrics. A Barcelona, a més, aquest factor s’intensifica per la seva situació geogràfica entre dos rius i el massís de Collserola, que provoca que el gradient tèrmic entre el centre urbà i el seu entorn sigui més gran. La regulació d’aquest microclima comporta també un estalvi energètic, especialment si es tracta d’espècies arbòries caduques, que fan ombra a l’estiu i deixen passar els rajos solars a l’hivern. La densitat arbòria és també el principal factor que intervé en la reducció de contaminants atmosfèrics, absorbint gasos contaminants com ara l’ozó, el monòxid de carboni o el diòxid de nitrogen a través de la seva superfície foliar, interceptant partícules com ara la pols, el pol·len o fums, i alliberant oxigen mitjançant la fotosíntesi. A Barcelona, l’any 2008, la vegetació va retenir més de 300 tones de contaminants (CREAF, 2009). La vegetació urbana, durant el seu procés de creixement, actua com a important embornal de CO2.

En ple debat del planejament urbanístic de les grans ciutats a nivell mundial cal no oblidar, doncs, la presència i correcta distribució de verd urbà per una ciutat eficient, cohesionada i capdavantera.

Alba Vidal-Preixats

REFERÈNCIES

Barbosa, O., Tratalos, J., Armsworth, P.R., Davies R.G., Johnson, P., Gaston, 2007. Who benefits from Access to green space? A case study from Sheffield, UK. Landscape and Urban Planning, 83, 187-195.CREAF, 2009. Serveis ecològics del verd urbà a Barcelona. BARCELONA: Ajuntament de Barcelona.

Fuller R.; Gaston, K., J., 2009.The scaling of green space coverage in European cities.Biology Letters 5, 352-355.

United Nations, 2007. World urbanization prospects: the 2007 revision. New York, NY: United Nations.

VVAA, 2010. Els corredors verds urbans: exemples i criteris de disseny. Guies d’educació ambiental de l’Ajuntament de Barcelona, 38.

Image
Fotografia 1: Cartell electoral del PSOE (1979)

Però el teixit urbà de Barcelona té mancances, i mancances importants. La lluita pel verd urbà que encapçalava les campanyes polítiques dels anys vuitanta (fotografia 1) sembla haver quedat relegada en últim lloc, per darrera de paraules com “eficiència”, “smart” o “innovació tecnològica”. La presència de verd urbà no és només una variable important per la biodiversitat en sí. El contacte amb ambients naturals és un component fonamental del benestar personal (Miller, 2005) tot i que les oportunitats d’accés al verd urbà difereixen significativament en diferents ciutats (Barbosa, et al. 2007). Els rànquings, en aquest sentit, no són tant favorables per la ciutat comptal: metròpolis poblades com New York (EUA) o fins i tot ciutats industrials com Rotterdam (Holanda) la superen amb escreix els valors de verd urbà per càpita. Barcelona (descomptant el parc natural de Collserola, inclòs al districte de Vallvidrera però que per la seva situació no actua precisament dins d’una trama urbana) no arriba als 9m2 per habitant, valor desitjable segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) (fig.1) i està repartit de manera força irregular entre districtes (fig.2). Aquesta tendència es repeteix a la majoria de ciutats del sud d’Europa (fig.3).

Image
Figura 1: Superfície d’àrea verda per càpita en diferents ciutats del món (m2/hab).
Font: WHO, 2009.
Image
Figura 2: Distribució del verd urbà per càpita (m2/hab) als diferents districtes de Barcelona
Font: Ajuntament de Barcelona, 2010.
Image
Figura 3: Verd urbà per càpita a les diferents ciutats europees
Font: Fuller, 2009.

A nivell social, el verd urbà genera espais agradables que afavoreixen la interacció i la comunicació entre habitants, propiciant la relació, la cohesió social i la participació ciutadana (Fuller et al, 2009). L’espai urbanitzat amb presencia dominant del verd redueix les molèsties ocasionades pel trànsit motoritzat, disminuint la contaminació acústica degut a l’apantallament, i fa més agradables i segurs els desplaçaments a peu i en bicicleta. Les millores en el disseny dels carrers en termes d’accessibilitat (plataforma única, mobiliari urbà adaptat, un bon projecte d’il·luminació..) faciliten l’ús de l’espai públic a les persones amb mobilitat reduïda, als cotxets d’infants i a la gent gran, entre d’altres. S’aconsegueix, d’aquesta manera, la recuperació de l’espai pels vianants, enfront de l’espai destinat al vehicle privat, alliberant nous llocs de relació tranquils i segurs que satisfan la demanda social de llocs d’oci i d’esbarjo a l’aire lliure, on la ciutadania pot fer activitat física i esportiva de forma agradable.

El verd urbà també té, òviament, funcions estrictament ecològiques. A Barcelona el 64% del sòl està impermeabilitzat, cosa que dificulta la infiltració de les aigües pluvials (CREAF, 2009). El recobriment vegetal desenvolupa importants funcions en aquest sentit ja que restableix l’equilibri de l’aigua, en major o menor grau, en funció de les espècies plantades. L’incorporació d’elements verds a l’espai públic evita l’excessiva insolació, regula el microclima urbà i mitiga l’illa de calor. Aquest fenomen consisteix en un increment de la temperatura urbana respecte la del seu voltant que pot dificultar l’eliminació de contaminants atmosfèrics. A Barcelona, a més, aquest factor s’intensifica per la seva situació geogràfica entre dos rius i el massís de Collserola, que provoca que el gradient tèrmic entre el centre urbà i el seu entorn sigui més gran. La regulació d’aquest microclima comporta també un estalvi energètic, especialment si es tracta d’espècies arbòries caduques, que fan ombra a l’estiu i deixen passar els rajos solars a l’hivern. La densitat arbòria és també el principal factor que intervé en la reducció de contaminants atmosfèrics, absorbint gasos contaminants com ara l’ozó, el monòxid de carboni o el diòxid de nitrogen a través de la seva superfície foliar, interceptant partícules com ara la pols, el pol·len o fums, i alliberant oxigen mitjançant la fotosíntesi. A Barcelona, l’any 2008, la vegetació va retenir més de 300 tones de contaminants (CREAF, 2009). La vegetació urbana, durant el seu procés de creixement, actua com a important embornal de CO2.

En ple debat del planejament urbanístic de les grans ciutats a nivell mundial cal no oblidar, doncs, la presència i correcta distribució de verd urbà per una ciutat eficient, cohesionada i capdavantera.

Alba Vidal-Preixats

REFERÈNCIES

Barbosa, O., Tratalos, J., Armsworth, P.R., Davies R.G., Johnson, P., Gaston, 2007. Who benefits from Access to green space? A case study from Sheffield, UK. Landscape and Urban Planning, 83, 187-195.CREAF, 2009. Serveis ecològics del verd urbà a Barcelona. BARCELONA: Ajuntament de Barcelona.

Fuller R.; Gaston, K., J., 2009.The scaling of green space coverage in European cities.Biology Letters 5, 352-355.

United Nations, 2007. World urbanization prospects: the 2007 revision. New York, NY: United Nations.

VVAA, 2010. Els corredors verds urbans: exemples i criteris de disseny. Guies d’educació ambiental de l’Ajuntament de Barcelona, 38.

Published by Alba Vidal Preixats

4 han pensat en “Espais verds en el planejament urbanístic: el punt dèbil de la ciutat de Barcelona

  1. La dada de Sants és enganyosa i contraproduent pel barri, ja que tenir Montjuïc dintre del districte ens priva de molts equipaments i espais verds!

    1. Pau, passa el mateix amb Sarrià-Sant Gervasi si hi inclous Vallvidrera i la part de Collserola que forma part de Barcelona. Tot depèn de si consideres que Montjuïc compleix funcions de verd urbà, proper al ciutadà, o bé ho descomptes. Suposo que l’allau de crítiques de Collserola era prou més evident (de fet, dispara l’estadística de la ciutat i supera el valor recomanable per la OMS) que el de Montjuïc. Qui sap. La qüestió és que l’Ajuntament de Barcelona (i Parcs i Jardins, que és qui se’n cuida principalment de l’espai verd) l’inclouen com a urbà. Moltes gràcies pel matís!

      Alba

  2. A veure… un dels principals defectes d’aquest tipus d’estudis, es deu sobretot al tamany del Municipi de Barcelona, i la impossibilitat de comparació entre entitats de diferent escala territorial o de diferent funció administrativa.

    Esteu comparant un Municipi (Barcelona), amb Municipis “dopats” (com Madrid, que és una bèstia de 600km2 fruit d’una absorció franquista) i amb regions metropolitanes com Santiago de Chile (perquè suposo que no heu mirat les dades de: Santiago Centro, Las Condes, Vitacura o Estación Central… que son alguns dels MUNICIPIS que conformen Santiago de Chile) o París (que segurament mireu el Grand París i no Ille de France). El mateix passa amb Buenos Aires (que molt possiblement us heu basat amb el Municipi central de 200km2 i no amb el Gran Buenos Aires).

    No és un tema de superfície si no de funcionalitat, Barcelona és en si mateix el centre la ciutat, per tant, malauradament, és obvi que tingui menys superfície d’espais verds, ja que no es té en compte els intersticis verds entre els diferents subcentres (parc de collserola al complet, parc del delta del llobregat…) i els espais verds de les arees urbanes de la perifèria que tenen, obviament, un nivell d’esponjament superior.

    1. Moltes gràcies pel comentari, Guillem Serra! La comparació no deixa de ser anecdòtica (i a més a més, difícil en segons quins casos, ja que és extraordinàriament complicat fer comparacions en igualtat de condicions, hi ha massa variables en joc i que el resultat sigui objectiu és pràcticament impossible, hi estic d’acord). No es tracta, doncs, d’establir únicament un rànquing d’àrea verda per habitant sinó de valorar l’espai públic verd en sí.

      L’altre punt que cites és el gran tema de debat. Funcionalitat, sí. Però proximitat també. Fins a quin punt els intersticis verds de la ciutat de Barcelona actuen com a zones verdes de proximitat? Les funcions ecològiques les compleixen, de ben segur, i les de connectivitat (que no hem tractat a l’article), també. Però fins a quin punt un matrimoni de Ciutat Vella sortirà un diumenge a passejar amb els fills pel parc del Delta del Llobregat? Des del meu punt de vista cal tenir en compte que aquest nivell d’esponjament ha d’incloure’s en el planejament urbanístic també del centre de la ciutat, i no només per motius arquitectònics sinó també per la funcionalitat social de l’espai públic.

      Alba

Deixa un comentari