Imatge 1. Límit del bosc i arbres aïllats en prats alpins a la zona de Plaus de Boldís (Lladorre, Pallars Sobirà). Font: pròpia.

Avui en dia, tot i considerar els estatges més alts de les nostres muntanyes com ambients naturals i escassament humanitzats, la realitat és que fa milers d’anys que aquests espais són gestionats per la societat. Fa temps, en alguns llocs de l’estatge subalpí es cultivava diferents tipus de cereals (Cunill 2010); i en l’actualitat, les cotes més altes, en ple estatge alpí, són aprofitades com a pastures. Tot això ens fa pensar que l’estatge subalpí i alpí no tenen la vegetació potencial que trobaríem si l’esser humà no hagués modificat el paisatge en el seu benefici. Malgrat tot, degut a l’abandonament de la ramaderia a les comarques de muntanya en les últimes dècades, aquests espais aprofitats en els darrers segles per pastors i ramaders estan sent colonitzats pels boscos de pins (Pinus sylvestris i Pinus uncinata).

Per saber com els boscos es desplacen en altitud cal estudiar in situ com es comporten aquestes comunitats en aquestes altituds. Hi ha dos límits existents, el límit del bosc o treeline i el que formen els darrers arbres aïllats i envoltats per la vegetació pròpia dels prats alpins (Körner 1998). Aquests límits acostumen a establir-se de forma general per a grans àrees i latituds; però a nivell local venen determinats per la climatologia local, l’orografia, l’edafologia i els factors biòtics, inclosos en aquests últims els factors antròpics (Cunill 2010).

Tanmateix, per veure com pot evolucionar aquest límit primer cal fer una regressió al passat per observar com ha variat al llarg de milers d’anys els estatges més alts de les nostres muntanyes. Per fer-ho, una font d’informació important i fiable per conèixer la vegetació que hi ha existit és la palinologia. La palinologia és una disciplina de la paleobotànica, dedicada a l’estudi del pol·len i espores fòssils. Gràcies a l’anàlisi de la seva morfologia externa, la qual presenta patrons estructurals diferents a les variacions a l’exina (paret externa dels grans de pol·len), hom pot identificar el valor taxonòmic i permet distingir tàxons diferents a diferents nivells (família, gèneres, espècies). Degut a la gran resistència a la putrefacció, gràcies a les característiques químiques de l’exina, el seu estudi paleontològic o paleopalinologia permet reconstruir la vegetació d’un indret al llarg de milers d’anys, com la de diferents successos lligats a la vegetació, per exemple l’anàlisi dels carbons que permeten datar els incendis.

Com s’ha comentat anteriorment, per copsar l’estat actual del límit del bosc cal recollir dades de l’estat actual de les poblacions arbòries en el seu límit alpí com de les condicions meteorològiques més destacables que poden haver afectat més directament a la seva distribució i supervivència.

Per mostrar-vos un exemple sobre el terreny d’un estudi d’aquest tipus, us remeto al treball de final de màster d’en Marc Pérez Castells: Aportacions a l’estudi de la dinàmica actual del pi negre en un estatge alpí del Pirineu. La zona estudiada es localitza al llarg de la zona de Plaus de Boldís al vessant sud del Pirineu, en el terme municipal de Lladorre (Pallars Sobirà, Catalunya), i està formada per una població de pi negre (P. uncinata) al llarg d’un transsecte altitudinal localitzat sobre un vessant orientat a l’oest entre les cotes 1.996 i 2.593 metres. Així doncs, en les següents línies es resumeixen les conclusions a les quals es va arribar sense entrar en detalls metodològics, consultables en el treball acadèmic esmentat.

Pi negre creixent aïllat en prat alpí

Imatge 2. Petit P. uncinata creixen completament aïllat en mig de les cotes més altes de Plau de Boldís (Lladorre, Pallars Sobirà). Font: pròpia.

Tot i la creença estesa que l’augment de la massa arbòria s’ha produït tan sols en els últims 50 anys, aquest procés ja fa temps que es dóna. Si bé és cert que en una comparativa entre ortofotos del 1956 i les actuals els canvis serien evidents, s’ha vist que el mínim històric de massa forestal va tenir lloc fa aproximadament 400 anys (Cunill 2010). Des d’aquell moment fins a l’actualitat (amb els alts i baixos) han anat recuperant presència en el nostre paisatge.

Des de fa més de 7000 anys l’espècie humana ha modificat l’entorn per adequar-lo a les seves necessitats. L’activitat que més ha perdurat en el temps, i que encara s’utilitza avui en dia, és l’ús dels prats alpins com a zona de pastura. Però el declivi de les activitats agràries i ramaderes ha permès l’avanç de la treeline i dels arbres aïllats en els prats alpins. Després de l’activitat humana, el factor que sembla afectar en major grau, és l’altitud. De menor a major altitud, els arbres van reduint l’alçada mitjana i es distribueixen de manera més disseminada (Pérez 2011). Tot i que els individus situats en cotes més baixes poden ser de més edat, hi ha altres factors que apunten a que els individus a menor altitud tenen unes condicions més favorables:

  • el diàmetre de la capçada també disminueix amb l’altitud;
  • la densitat de branques dels individus augmenta amb l’altitud, així que els individus a més alçada són petits i més densos per aguantar millor les adversitat climàtiques;
  • els individus situats a més altitud presenten més necrosis;
  • el percentatge d’individus amb brots nous disminueix amb l’alçada;
  • el percentatge d’individus reproductius disminueix amb l’altitud;
  • els individus que gaudeixen d’algun tipus de protecció (Juniperus communis ssp. nana, Calluna vulgaris i/o disformitats del microrelleu) augmenten amb l’altitud, i els que no la presenten es troben en un pitjor estat;

Una excepció que afavoreix als individus situats a cotes més altes és la neu acumulada. Quan una plàntula o arbre de mida petita és cobert per complet de neu, aconsegueix aïllar-se del exterior, on les temperatures són més fredes. Per tant, la innivació, normalment major a cotes més altes, podria ser un factor positiu en els individus situats a cotes més altes (Pérez 2011).

Per tant, tant la presència d’elements de protecció davant les condicions climàtiques adverses i de la depredació dels herbívors, tant per part de fauna salvatge com caps de bestiar, sembla ser un factor significatiu que acaba marcant la diferencies a les cotes més altes on sembla que l’altitud i els seus condicionats marquen les pautes des creixement i distribució (imatge 3).

Pi negre protegit per vegetació i microrelleu

Imatge 3. P. uncinata protegit de les inclemències meteorològiques gràcies al microrelleu i a la vegetació alpina a la zona de Plaus de Boldís (Lladorre, Pallars Sobirà). Font: pròpia.

Si no féssim esment de l’efecte que pot produir l’escalfament del planeta ens faltaria un element important per caracteritzar com pot evolucionar l’estatge subalpí i alpí. Probablement l’augment de les temperatures afavoreixi el desplaçament del la treeline i el seu avenç a major altitud i latitud, tal i com apunten algunes publicacions (Holtmeier et al. 2005, Batllori et al. 2009). No obstant això, la sensibilitat de la treeline als canvis ambientals varia molt amb la topografia local i regional, i per tant difereix pel que fa al seu abast, intensitat i procés de canvi (Holtmeier et al. 2005, Batllori et al. 2009).

Tanmateix, per esbrinar realment com evolucionarà el límit del bosc en els estatges subalpins i alpins, s’ha de dur a terme un estudis a llarg termini per concloure com evolucionen les poblacions i quines són les seves dinàmiques de distribució en alçada. Degut al lent creixement dels arbres en aquestes alçades, particularment el pi negre (P. uncinata), el seguiment de les poblacions requereix de molts anys i una metodologia concreta. També s’ha de veure fins a quin punt és important la topografia local i regional en determinar els canvis ambientals. La presència d’elements de protecció davant el fred de l’hivern o de la depredació dels herbívors semblen prou significatius pel que fa a la supervivència i al creixement. Així mateix, no hem d’oblidar que els actes de l’espècie humana encara tenen un paper significatiu en l’evolució dels espais de muntanya.

Marc Pérez Castells

Bibliografia

ASSELIN, H. i PAYETTE, S. (2005). Late Holocene deforestation of a tree line site: estimation of pre-firevegetation composition and black spruce cover using soil charcoal. Ecografhy, vol. 28, p. 801-805.

BATLLORI, E.; CAMARERO, J.J.; NINOT, J.M. i GUTIÉRREZ, E. (2009). Seedling recruitment, responses to climate warming. Global Ecology and Biogeography, (Global Ecol. Biogeogr.), vol. 18, p. 460-472.

CUNILL, R. (2010). Estudi interdisciplinari de l’evolució del límit superior del bosc durant el període holocènic a la zona de Plaus de Boldís-Montarenyo, Pirineu central català. Tesi Doctoral. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona.

GRAU, O. i NINOT, J.M. (2009). Estudi de l’efecte del neret en la regeneració del pi negre al límit superior del bosc: respostes a simulacions de canvis ambientals. Anuari del Parc de l’Alt Pirineu.

HOLTMEIER, F-K. i BROLL, G. (2005). Sensitivity and response of northern hemisphere altitudinal and polar treelines to environmental change at landscape and local scales. Global Ecology and Biogeography, (Global Ecol. Biogeogr.), vol. 14, núm. 5, p. 395-410.

KÖRNER, C. (1998). A re-assessment of high elevation treeline positions and their explanation. Oecologia, vol. 115, núm. 4, p. 445-459.

LLOBET, T. (2009). Flora i fauna del Parc Natural Alt Pirineu. Brau edicions.

PÉREZ, M. (2011) Aportacions a l’estudi de la dinàmica actual del pi negre en un estatge alpí del Pirineu. Treball de final de màster. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona.

Imagen 1. Limite del bosque y arboles aislados en prados aislados en prados alpinos en la zona de Plaus de Boldís (Lladorre, Pallars Sobirà). Fuente: propia.

Hoy en día, aunque consideremos los pisos más altos de nuestras montañas como ambientes naturales y escasamente humanizados, la realidad es que hace miles de años que estos espacios son gestionados por la sociedad. Hace tiempo, en algunos de los pisos subalpinos se cultivaban diferentes tipos de cereales (Cunill 2010); i en la actualidad, las cotas más altas, en pleno piso alpino, son aprovechadas para el pasto. Todo esto nos hace pensar que el piso subalpino y alpino no tiene la vegetación potencial que encontraríamos si el ser humano no hubiera modificado el paisaje en su beneficio. Debido al abandonamiento de la ganadería en las comarcas de montaña en las últimas décadas, estos espacios aprovechados en los últimos siglos por pastores y ganaderos están siendo colonizados por los bosques de pino (Pinus sylvestris i Pinus uncinata).

Para saber cómo los bosques se desplazan en altitud hay que estudiar in situ cómo se comportan estas comunidades en estas altitudes. Hay dos límites existentes, el límite del bosques o treeline y aquel que forman los últimos arboles aislados y rodeados por vegetación propia de los prados alpinos (Körner 1998). Estos límites acostumbran a establecerse de forma general para grandes áreas y altitudes; pero a nivel local vienen determinados por la climatología local, la orografía, la edafología y los factores bióticos, incluidos en estos últimos los factores atrópicos (Cunill 2010).

Sin embargo, para ver cómo puede evolucionar este límite primero hay que hacer una regresión al pasado para observar cómo ha variado a lo largo de miles de años los pisos más altos de nuestras montañas. Para ello, una fuente de información importante y fiable para conocer la vegetación que ha existido es la palinología. La palinología es una disciplina de la paleobotánica, dedicada al estudio del polen y esporas fósiles. Gracias al análisis de su morfología externa, la cual presenta patrones estructurales diferentes a las variaciones en la exina (pared externa de los granos de polen), se puede identificar el valor taxonómico y permite distinguir taxones diferentes a diferentes niveles (familia, géneros, especies). Debido a la gran resistencia a la putrefacción, gracias a las características químicas de la exina, su estudio paleontológico o paleopalinología permite reconstruir la vegetación de un lugar a lo largo de miles de años, como la de diferentes sucesos ligados a la vegetación, por ejemplo el análisis de los carbones ya que permiten datar los incendios.

Como se ha comentado anteriormente, para entender el estado actual del límite del bosque hay que recoger datos del estado actual de las poblaciones arbóreas en su límite alpino como de las condiciones meteorológicas más destacables que pueden haber afectado más directamente a su distribución y supervivencia.

Para mostraros un ejemplo sobre el terreno de un estudio de este tipo, os remito al trabajo de fin de máster de Marc Pérez Castells: Aportacions a l’estudi de la dinàmica actual del pi negre en un estatge alpí del Pirineu. La zona estudiada se localiza a lo largo de la zona de Plaus de Boldís en la vertiente sur del Pirineo, en el término municipal de Lladorre (Lleida, Catalunya), y está formada por una población de pino negro (P. uncinata) a lo largo de un transecto altitudinal localizado sobre una ladera orientada al oeste entre las cotas 1.996 y 2.593 metros. Así pues, en las siguientes líneas se resumen las conclusiones a las que se llegó sin entrar en detalles metodológicos, consultables en el trabajo académico.

Pino negro creciendo aislado en un prado alpino

Imagen 2. Pequeño P. uncinata creciendo completamente aislado en medio de las cotes más altas de Plau de Boldís (Lladorre, Pallars Sobirà). Fuente: propia.

Aunque la creencia extendida de que el aumento de la masa arbórea se ha producido tan sólo en los últimos 50 años, este proceso ya hace tiempo que se da. Si bien es cierto que en una comparativa entre ortofotos de 1956 y las actuales los cambios serían evidentes, se ha visto que el mínimo histórico de masa forestal tuvo lugar hace aproximadamente 400 años (Cunill 2010).

Desde ese momento hasta la actualidad (con los altos y bajos) han ido recuperando presencia en nuestro paisaje. Desde hace más de 7000 años la especie humana ha modificado el entorno para adecuarlo a sus necesidades. La actividad que más ha perdurado en el tiempo, y que todavía se utiliza hoy en día, es el uso de los prados alpinos como zona de pasto. Pero el declive de las actividades agrarias y ganaderas ha permitido el avance de la treeline y los árboles aislados en los prados alpinos. Después de la actividad humana, el factor que parece afectar en mayor grado, es la altitud. De menor a mayor altitud, los árboles van reduciendo la altura media y se distribuyen de manera más diseminada (Pérez 2011). Aunque los individuos situados en cotas más bajas pueden ser de más edad, hay otros factores que apuntan a que los individuos a menor altitud tienen unas condiciones más favorables:

  • el diámetro de la copa también disminuye con la altitud;
  • la densidad de ramas de los individuos aumenta con la altitud, así que los individuos a más altura son pequeños y más densos para aguantar mejor las adversidad climáticas;
  • los individuos situados a mayor altitud presentan más necrosis;
  • el porcentaje de individuos con brotes nuevos disminuye con la altura;
  • el porcentaje de individuos reproductivos disminuye con la altitud;
  • los individuos que gozan de algún tipo de protección (Juniperus communis ssp. nana, Calluna vulgaris y/o disformitats del microrelieve) aumentan con la altitud, y los que no la presentan se encuentran en un peor estado;

Una excepción que favorece a los individuos situados en cotas más altas es la nieve acumulada. Cuando una plántula o árbol de pequeño tamaño es cubierto por completo de nieve, consigue aislarse del exterior, donde las temperaturas son más frías. Por tanto, la nieve, normalmente mayor a cotas más altas, podría ser un factor positivo en los individuos situados en cotas más altas (Pérez 2011).

Por tanto, tanto la presencia de elementos de protección frente a las condiciones climáticas adversas y de la depredación de los herbívoros, tanto por parte de fauna salvaje como cabezas de ganado, parece ser un factor significativo que acaba marcando la diferencias en las cotas más altas donde parece que la altitud y sus condicionados marcan las pautas diciembre crecimiento y distribución (imagen 3).

Pi negre protegit per vegetació i microrelleu

Imagen 3. P. uncinata protegido de las inclemencias meteorológicas gracias al microrelieve y a la vegetación alpina en la zona de Plaus de Boldís (Lladorre, Pallars Sobirà). Fuente: propia.

Si no hiciéramos mención del efecto que puede producir el calentamiento del planeta nos faltaría un elemento importante para caracterizar cómo puede evolucionar el piso subalpino y alpino. Probablemente el aumento de las temperaturas favorezca el desplazamiento de la treeline y su avance a mayor altitud y latitud, tal y como apuntan algunas publicaciones (Holtmeier et al. 2005, Batllori et al. 2009). Sin embargo, la sensibilidad de la treeline a los cambios ambientales varía mucho con la topografía local y regional, y por tanto difiere con respecto a su alcance, intensidad y proceso de cambio (Holtmeier et al. 2005, Batllori et al. 2009).

Sin embargo, para averiguar realmente cómo evolucionará el límite del bosque en los pisos subalpinos y alpinos, se debe llevar a cabo un estudio a largo plazo para concluir cómo evolucionan las poblaciones y cuáles son sus dinámicas de distribución en altura. Debido al lento crecimiento de los árboles en estas alturas, particularmente el pino negro (P. uncinata), el seguimiento de las poblaciones requiere de muchos años y una metodología concreta. También hay que ver hasta qué punto es importante la topografía local y regional en determinar los cambios ambientales. La presencia de elementos de protección frente al frío del invierno o de la depredación de los herbívoros parecen bastante significativos en cuanto a la supervivencia y el crecimiento. Asimismo, no debemos olvidar que los actos de la especie humana todavía tienen un papel significativo en la evolución de los espacios de montaña.

Marc Pérez Castells

Bibliografía

ASSELIN, H. i PAYETTE, S. (2005). Late Holocene deforestation of a tree line site: estimation of pre-firevegetation composition and black spruce cover using soil charcoal. Ecografhy, vol. 28, p. 801-805.

BATLLORI, E.; CAMARERO, J.J.; NINOT, J.M. i GUTIÉRREZ, E. (2009). Seedling recruitment, responses to climate warming. Global Ecology and Biogeography, (Global Ecol. Biogeogr.), vol. 18, p. 460-472.

CUNILL, R. (2010). Estudi interdisciplinari de l’evolució del límit superior del bosc durant el període holocènic a la zona de Plaus de Boldís-Montarenyo, Pirineu central català. Tesi Doctoral. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona.

GRAU, O. i NINOT, J.M. (2009). Estudi de l’efecte del neret en la regeneració del pi negre al límit superior del bosc: respostes a simulacions de canvis ambientals. Anuari del Parc de l’Alt Pirineu.

HOLTMEIER, F-K. i BROLL, G. (2005). Sensitivity and response of northern hemisphere altitudinal and polar treelines to environmental change at landscape and local scales. Global Ecology and Biogeography, (Global Ecol. Biogeogr.), vol. 14, núm. 5, p. 395-410.

KÖRNER, C. (1998). A re-assessment of high elevation treeline positions and their explanation. Oecologia, vol. 115, núm. 4, p. 445-459.

LLOBET, T. (2009). Flora i fauna del Parc Natural Alt Pirineu. Brau edicions.

PÉREZ, M. (2011) Aportacions a l’estudi de la dinàmica actual del pi negre en un estatge alpí del Pirineu. Treball de final de màster. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona.

Image 1. Treeline and isolated trees in alpine meadows in the area of Plaus de Boldís (Lladorre, Pallars Sobirà). Source: by author.

The presence of mountain pine (Pinus uncinata) in the alpine and subalpine ranges has varied over time in function of climate and human activity. Due to the decline of human activity, the pine is going up in altitude and colonized alpine pastures occupied in the past. Given that varied the presence of this species throughout history, the present paper analyzes the variables that affect the dynamics of Pinus uncinata in the current upper limit of the forest.

Taking the main conclusions of the research Aportacions a l’estudi de la dinàmica actual del pi negre en un estatge alpí del Pirineu presented by Marc Pérez Castells, it can determine the main factors that seem to affect the variation of the treeline are diverse.

Human activity over the last 7000 years has been determined had been collect to use this to grow grain and graze animals. The decline of these activities in recent years in the mountain regions seems to favor the recovery of alpine vegetation potential.

After human activity, the factor that seems to affect a greater extent, is the altitude. From low to high altitude, the trees were reducing the average height and distributed more scattered (Perez 2011). Although individuals located at lower levels may be older, there are other factors that suggest that individuals at lower altitudes have more favorable conditions:

  • crown diameter also decreases with altitude;
  • branches density of individuals increases with altitude, so more individuals are smaller and denser height to better withstand adverse weather;
  • individuals situated higher altitudes have more necrosis;
  • the percentage of individuals with new buds decreases with altitude;
  • the percentage of reproductive individuals decreases with altitude;
  • individuals who enjoy some protection (Juniperus communis ssp. nana, Calluna vulgaris and/or deformities microrelief) increase with altitude, and those who have not are in a worse state;

An exception that favors individuals at highest is the snow. When a seedling or small tree is completely covered with snow, gets isolated from the outside, where temperatures are cooler. Therefore, the snow, usually greater at higher levels, could be a positive factor in individuals at highest levels (Pérez 2011).

Thus, both the presence of elements of protection against adverse climate and predation from herbivores by both wildlife and livestock, conditions appear to be a significant factor in making a difference in just the highest levels where it seems that the altitude and set the tone conditioned growth and distribution in December (image 2).

Pi negre protegit per vegetació i microrelleu

Image 2. P. uncinata Protected from the weather thanks to the microrelief and alpine vegetation in the area of Boldís Plaus (Lladorre, Pallars Sobirà). Source: by author.

If we did not mention the effect it can cause global warming us lack important to characterize how you can evolve the subalpine and alpine floor element. Probably the higher temperatures favor the displacement of the treeline and progress to high altitude and latitude, as some publications suggest (Holtmeier et al. 2005 Batllori et al. , 2009). However, sensitivity to environmental changes treeline varies widely with local and regional topography, and therefore differs with respect to its scope, intensity and change process (Holtmeier et al. 2005 Batllori et al. , 2009) .

Marc Pérez Castells

Bibliography

ASSELIN, H. i PAYETTE, S. (2005). Late Holocene deforestation of a tree line site: estimation of pre-firevegetation composition and black spruce cover using soil charcoal. Ecografhy, vol. 28, p. 801-805.

BATLLORI, E.; CAMARERO, J.J.; NINOT, J.M. i GUTIÉRREZ, E. (2009). Seedling recruitment, responses to climate warming. Global Ecology and Biogeography, (Global Ecol. Biogeogr.), vol. 18, p. 460-472.

CUNILL, R. (2010). Estudi interdisciplinari de l’evolució del límit superior del bosc durant el període holocènic a la zona de Plaus de Boldís-Montarenyo, Pirineu central català. Tesi Doctoral. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona.

GRAU, O. i NINOT, J.M. (2009). Estudi de l’efecte del neret en la regeneració del pi negre al límit superior del bosc: respostes a simulacions de canvis ambientals. Anuari del Parc de l’Alt Pirineu.

HOLTMEIER, F-K. i BROLL, G. (2005). Sensitivity and response of northern hemisphere altitudinal and polar treelines to environmental change at landscape and local scales. Global Ecology and Biogeography, (Global Ecol. Biogeogr.), vol. 14, núm. 5, p. 395-410.

KÖRNER, C. (1998). A re-assessment of high elevation treeline positions and their explanation. Oecologia, vol. 115, núm. 4, p. 445-459.

LLOBET, T. (2009). Flora i fauna del Parc Natural Alt Pirineu. Brau edicions.

PÉREZ, M. (2011) Aportacions a l’estudi de la dinàmica actual del pi negre en un estatge alpí del Pirineu. Treball de final de màster. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona.

Published by Marc Pérez Castells

8 han pensat en “L’evolució del límit del bosc en l’estatge alpí del PirineuLa evolución del límite del bosque en el piso alpino del PirineoEvolution of treeline in the alpine ranges

Deixa un comentari