La contaminació per nitrats és un dels problemes ambientals associats a les aigües subterrànies més greus a tot el món. És una contaminació que afecta tant a països “desenvolupats” com “en procés de desenvolupament” i es característica de contaminacions difuses, és a dir, àmpliament distribuïdes al territori. L’Agència Ambiental Europea va determinar quin percentatge de les aigües subterrànies estan per sobre de 25 mg/L de nitrat (sent 50 mg/L el límit legal) i, per tant, en risc d’estar contaminades. Així, un 80% de les aigües subterrànies del territori espanyol, un 50% de les del territori anglès; un 36% de les del territori alemany, un 34% de les del territori francès i un 32% de les de l’italià presenten concentracions per sobre dels 25 mg/L (European Environment Agency, 2007). L’elevada concentració de nitrat representa una pèrdua de recurs pels usos domèstics de l’aigua. Conseqüentment, una gran part de pous de subministrament han tancat i la solució més comuna ha estat mesclar aigües contaminades amb aigües netes, per tal d’assolir aigües amb estàndards de potabilitat. Tot i així, aquesta solució als països Mediterranis està extremadament limitada per l’escassetat d’aigua, una situació que cada cop serà pitjor degut al canvi climàtic (IPCC, 2007).

Catalunya no és una excepció i la contaminació per nitrats és el problema més greu de qualitat de les aigües subterrànies. Des de 1998 fins al 2009, la Generalitat, a instàncies de la Unió Europea, ha declarat 12 zones vulnerables que representen el 33% de la superfície de Catalunya. Aquestes s’han designat mitjançant tres figures normatives: el Decret 283/1998, de 21 d’octubre; el Decret 476/2004, de 28 de desembre i l’Acord GOV/128/2009, de 28 de juliol. A la Figura 1 es pot observar la distribució de les zones vulnerables al territori català. Figura 1. Zones vulnerables a la contaminació per nitrats a Catalunya (IMPRESS, 2005).

Figura 1. Zones vulnerables a la contaminació per nitrats a Catalunya (ACA 2005).

A Catalunya s’estima una producció d’unes 120.000 tones de nitrogen d’origen ramader de les que el 43% procedeix de ramaderia porcina, el 30% del sector boví i el 21% de l’aviram (ACA, 2005). La Figura 2a representa la càrrega de nitrogen generada a cada comarca en funció de la seva superfície total. Tal i com es pot veure, el Pla de l’Urgell és la regió que més en genera per superfície (5300 tones de N any). Ara bé, per tal d’avaluar la pressió que aquest nitrogen pot suposar a la qualitat de les aigües subterrànies es valora la relació entre el nitrogen total d’origen ramader produït a nivell comarcal amb les hectàrees de superfície agrària útil (SAU), les quals són susceptibles de rebre l’aplicació de les dejeccions ramaderes (Figura 2b). Així, les comarques que més pressió reben són les comarques d’Osona i Pla de l’Estany.

Figura 2. A) Relació entre la producció total de nitrogen i la superfície comarcal (kg N/ha) i B) Relació entre la producció total de nitrogen i les hectàrees de superfície agrària útil (kg N/ha). (ACA, 2005)

Figura 2. A) Relació entre la producció total de nitrogen i la superfície comarcal (kg N/ha) i B) Relació entre la producció total de nitrogen i les hectàrees de superfície agrària útil (kg N/ha). (ACA, 2005)

 

Un cop abocats al terreny, els compostos nitrogenats de les dejeccions ramaderes (principalment l’amoni) percolen fins a quedar retinguts als primers centímetres del sòl (zona no saturada per aigua del medi). És en aquest estadi on gràcies a la presencia d’oxigen al sòl, l’amoni s’oxida a nitrat. Poc a poc i aprofitant els períodes de pluja, que afavoreixen la lixiviació dels compostos, el nitrat va arribant a les aigües subterrànies.

NH4+ + 2O2=NO3 + 2H+ + H2O

El temps de trànsit entre l’abocament i l’arriba a les aigües subterrànies és molt variable i depèn, principalment, de tres factors: la profunditat a la que es troba l’aqüífer, els períodes de precipitació i el tipus de sòl. A l’aqüífer el nitrat roman i es va transportant amb el flux de les aigües subterrànies. En el cas hipotètic que hi hagués matèria orgànica a l’aqüífer o bé minerals amb sulfur (com la pirita), es podria reduir i transformar-se, mitjançant reaccions biològiques, a nitrogen gas. Tot i així, aquest mecanisme d’atenuació natural és poc habitual i sovint l’entrada de nitrat al medi és superior a l’eliminació mitjançant aquests processos d’atenuació.

Evidentment, la millor solució a la contaminació de nitrats és evitar-ne l’entrada al medi. És important que a les zones vulnerables de Catalunya, que és on es troben les pressions més elevades, es gestionin i es minimitzin les entrades de nitrogen al medi. Les Bones Pràctiques Agràries (com limitar la quantitat de nitrogen orgànic al medi) són un bon instrument i la recent aprovació del Pla Estratègic de Fertilització Agrària i Gestió de les Dejeccions Ramaderes a Catalunya (2013-2016) és un aire d’esperança a la millora d’aquesta problemàtica.

Paula Rodríguez-Escales

REFERÈNCIES

Agència Catalana de l’Aigua, 2005. Caracterització de masses d’aigua i anàlisi del risc d’incompliment dels objectius de la Directiva Marc de l’Aigua (2000/60/CE) a Catalunya (conques intra i intercomunitàries) en compliment als articles 5, 6 i 7 de la Directiva. Document de síntesi. Agència Catalana de l’Aigua. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya.

European Environment Agency, E., 2007. Present concentration of nitrate in groundwater bodies in European countries, 2003.

IPCC, 2007. Climate change 2007: synthesis report.

Published by Paula Rodríguez-Escales

10 han pensat en “La contaminació per nitrats i les dejeccions ramaderes

Deixa un comentari