Imatge 1. Lucy i Tembo, australopitecs fossilitzats a l’Est de l’Àfrica. Autor: Michael Hagelberg. Publicat a ‘Pangaea and the Out-of-Africa Model of Varicella-Zoster Virus Evolution and Phylogeography’ (Grose, 2012).

Fixem-nos en la nostra capacitat d’articular àmpliament els braços en el punt de les espatlles sense fer-nos mal. És una qualitat física que posseeixen els primats arborícoles, i per tant ens recorda que un dia ―fa molt i molt poquet si ho analitzem amb perspectiva evolutiva― vivíem dalt dels arbres i aprofitàvem l’agilitat dels nostres braços per gronxar-nos de branca en branca, de la mateixa manera que avui encara ho continuen fent els ximpanzés de les selves africanes o els orangutans de les illes tropicals asiàtiques.

Però, per què un dia vam abandonar les capçades dels arbres per descendir a terra ferma? Fent una mirada al present qualsevol podria pensar que el medi terrestre no ens ha anat tan malament, doncs ens hem convertit en vasts dominadors dels seus paisatges físics i en dictadors de les relacions que mantenim amb les espècies amb qui convivim. Pel que fa a això últim, hem arribat a inventar associacions tan genuïnament antròpiques com la domesticació, practicada tant amb espècies animals (bestiar d’engreix i mascotes) com vegetals (agricultura). I encara més, lluny de resignar-nos a assumir que la resta de medis no ens corresponen els hem temptejat dissenyant artificis marins que solquen les aigües ―imitant la natació dels peixos― o aeronàutics que solquen els aires ―imitant el vol dels ocells―, bo i salvant els obstacles biològics que per naturalesa evolutiva ens privarien de poder-ho fer. Tot ensems no pot deixar d’entendre’s com un afany manifest de subjugar al nostre control cadascun dels dominis que amalgama el planeta en què vivim.

Parlarem de les claus que ens han portat a senyorejar d’extrem a extrem el planeta terrestre, però abans farem un viatge llampec per la seva vetusta història. Per fer això recorrerem a l’original idea de Paul Ehrlich i Robert Ornstein, els quals encabiren els 4.380 milions d’anys d’història de la Terra en un any del nostre calendari gregorià (citat per Fernández i Roales, 1994, a Medi ambient i comunicació). D’aquesta manera, a cada mes li correspondrien 365 milions d’anys; mentre que cada dia tindria l’equivalent en 12 milions d’anys.

Seguint la formulació d’Ehrlich i Ornstein, l’eclosió del planeta terrestre, un minúscul residu rocallós incandescent (com un gra de sorra en el desert del Sàhara), resultant d’aquella deflagració sideral que coneixem com a Big Bang, coincidiria amb el dring de l’última batallada de cap d’any, la mitja nit de l’1 de gener. Entre febrer i març el mar primigeni del nostre planeta vivificaria els primer organismes vius. En el seu origen eren microorganismes simplíssims de naturalesa vegetal, constituïts per corpuscles provinents de la llum solar. [La vida és això: energia solar transformada per uns corpuscles vegetals d’origen marí que amb el temps han evolucionat en tots els éssers que habitem el planeta.] Aquet mateix mar acolliria més tard les primeres formes de vida animal ―els primers peixos―, però per això hauríem de fer un salt fins a mitjan novembre. L’aventura caduca dels dinosaures transcorreria entre el 10 de desembre i el dia de Nadal. Els primers homínids, i per tant el primers representants de la nostra família evolutiva, arribarien el 31 de desembre (fa uns 12 milions d’anys); ara bé els primers individus del nostre gènere, el gènere Homo, apareixerien cap al tard (fa uns 750.000 anys); i finalment, l’espècie humana, l’Homo sapiens, trauria el cap a tres quarts de dotze de la nit (fa uns 50.000 anys). Els secrets evolutius de què parlarem, i que entronitzarien l’espècie humana per damunt de tota la resta dels éssers vius, estan encaixonats en el darrer dia de l’any. Es podria dir que són una llambregada al llibre de la història de l’evolució.

Tot comença fa poc més de 20 milions d’anys, al bell mig de l’Àfrica. Sembla ser que fou un període paradisíac dins d’una època que la ciència geològica ha denominat miocè. El continent africà era una enorme regió selvàtica a redós de la qual brollava una vida abundant i rica en espècies de tota mena. Una biodiversitat anhelada. Però sobretot era el paradís dels primats braquiadors, els nostres ancessors, que disposaven d’un bosc permanent reblert d’arbres descomunals on podien gronxar-se per atapeïts brancatges i alimentar-se de suculents assortiments de fruits i fulles (imatge 2).

Imatge 2. Representació del paradís dels primats. Font: http://tumblr.amnh.org/.

Hem d’entendre que la deriva evolutiva de tots els éssers vius planetaris ha estat governada per una successió d’escenaris climàtics d’abast global i d’efectes inexorables. Per a les latituds centrals del continent africà aquell moment miocènic de fa poc més de 20 milions d’anys significà un apogeu de bonança climàtica, però una pertinaç sequera pertorbaria l’idil·li dels primats i seria la precursora d’un trasbals que marcaria un moment clau en la nostra evolució.

A les acaballes del miocè la selva verdesca que hem descrit abans s’havia reduït a dos nuclis localitzats a les conques del Congo i dels rius que banyaven el sud-est africà (Boyd i Silk, 2001). La sequera havia avançat fent estralls sobre les masses forestals i obrint espais per a estepes i sabanes, i es donà la circumstància dramàtica que, en aquells brancatges esponerosos on benvivien incomptables hordes de primats arborícoles, ja no hi havia lloc per a tothom. Només els més competitius s’hi pogueren quedar, que seguiren fent vida de braquiadors i amb el temps evolucionarien en els actuals ximpanzés i orangutans, entre altres espècies. Els més dèbils foren proscrits a terra ferma i s’hagueren d’aventurar en territoris desconeguts, hostils i plens de paranys, i és per això que segurament molts deurien sucumbir, però uns pocs aconseguirien sobreviure i diversificar-se en espècies com ara els papions, els mandrils o ―vet-nos aquí― els humans.

Foragitats dels arbres vam haver de reinventar les estratègies de supervivència en un món que no era el nostre. Val a dir que durant aquell període històric es consolidà l’expansió de nous grups de mamífers terrestres (Bernor, 1984), de manera que les sabanes del continent africà eren regnades per predadors tan ben dotats i tremebunds com el Agriotherium, un úrsid prominentment carnívor, més gros que la majoria dels actuals óssos i amb una mandíbula similar a la d’un gos; o el Dinofelis, un felí de la mida d’un jaguar i amb l’agilitat d’un lleopard (un recull de fauna miocènica es troba a ‘http://prehistoric-fauna.com’). En resposta a aquests perills, els papions i els mandrils van desenvolupar uns ullals que els servien per intimidar els seus predadors i, si calia, cosir-los a mossegades. Però a nosaltres no ens van créixer les dents. Nosaltres vam aprofitar l’anatomia que conservàvem com a antics braquiadors per desenvolupar una tècnica insòlita: apedregar els nostres predadors. No corríem com els felins, ni mossegàvem com els papions, però sabíem llançar pedres. Ho començàrem a fer una vegada i un altre quan alguna fera famèlica ens posava setge, cada cop amb més precisió, cada cop amb una organització col·lectiva més eficient (Calvin, 1983). Vam arribar a sofisticar tant la tècnica lítica que amb el temps va deixar de ser una recurs dissuasiu per convertir-se en un recurs de caça. Els nostres perseguidors es van acabar convertint en els nostres perseguits. Lapidàvem els nostres adversaris per després menjar-nos la seva carn ―que fins aleshores mai havia format part de la nostra dieta― i, no tenint-ne prou, els espellàvem per abrigar-nos amb la seva pell.

Imatge 3. Lleopard depredant sobre un primat. Font: http://pangeaprogress.blogspot.co.uk/2013/12/the-ghosts-of-evolution-terrors-of-our.html.

En algun moment d’aquest procés hem creuat la frontera dels 12 milions d’anys en què els científics han situat l’especiació dels primers homínids. Des d’aleshores una colla llarga d’espècies d’homínids ha anat engrossint el brancatge evolutiu. Moltes d’elles trampejaren durant centenars de milers d’anys en fervent competència entre unes i altres amb grans canvis climàtics com a teló de fons. Com els dissortats Neandertals, que havent sobreviscut èpicament a l’Europa glacial del Wörn foren dràsticament anorreats per algun homínid que filogenèticament parlant deuria tractar-se d’un cosí proper ―possiblement alguna versió evolutiva de l’home de Cromanyó. El que sabem del cert és que solament una tirallonga evolutiva ha sobreviscut a l’època moderna, la nostra, els darrers homínids de l’evolució. Des d’aquell matusser i rabassut australopitec, que se les va manegar per deixar de caminar sobre els artells, fins als darrers espècimens del gènere Homo, que dominaren el foc, dissenyaren artefactes útils amb els recursos naturals i es dotaren de tal enginy per a la supervivència que inhibiren la supervivència d’aquells que més se’ls assemblaven.

Aquests últims anys de la història de l’evolució ―aquest últim dia del calendari com dirien Ehrlich i Ornstein― han estat també un període d’expansions. Aquells primats ‘llançapedres’ de l’interior de l’Àfrica primer van saltar a Euràsia i d’aquí s’escamparen per tot el món efectuant un continu de fluxos migratoris que, en efecte, encara avui perdura. Per molt que els humans moderns haguem gargotejat els mapes planetaris amb fronteres invisibles que en alguns casos hem arribat a fer visibles, precisament per deturar els fluxos migratoris, les migracions són en realitat un dels fenòmens naturals més antics practicats pels éssers vius del Planeta, començant per l’espècie humana. En aquesta sinopsi sobre la història recent de l’evolució ho acabem de veure: tots els éssers humans actuals som immigrants, i tots procedim de l’Àfrica. Fet i fet, la supervivència, que és l’instint més primari de la vida i en el qual avantatgem la resta dels ésser vius, l’hem assolida perquè ens hem desplaçat cap a nous territoris, fins i tot hem canviat vàries vegades de medi, i sempre hem estat capaços d’aclimatar-nos als nous espais de convivència. Però això sembla molt difícil d’entendre des de la posició benestant d’una part de la societat humana.

David Martín Gallego

Bibliografia

  • Bernor, R. L. (1984). A zoogeographic theater and biochronologic play: The time/biofaces phenomena of Eurasian and African Miocene mamal provinces. Palébiologie continentale, 14, 121-42.
  • Boyd R. i Silk J.B. (2001). ¿Cómo evolucionaron los humanos? Ariel.
  • Calvin, W. H. (1983). A stone’s throw and its launch window: timing precision and its implications for language and hominid brains, Journal of Theoretical Biology, 104, 121-135.
  • Fernández, L. A i Roales, L. (1994). Medi ambient i comunicació. De l’evolució cultural a la conscient. Beta editorial. Barcelona.
  • Grose, C. (2012). Pangaea and the Out-of-Africa Model of Varicella-Zoster Virus Evolution and Phylogeography. Journal of Virology, 86(18), 9558-9565.

Published by David Martín Gallego

Deixa un comentari