La natura humanitzada i la crisi ambiental

Figura 1. Una natura plenament humanitzada. Font: http://www.isi-see.org/

Podem afirmar que, com a espècie humana, les nostres activitats formen part de les complexes xarxes d’interrelacions que es produeixen entre els ésser vius. També que som el fílum evolutiu més excels: cap animal posseeix la nostra profunditat cognitiva ni els mitjans per esdevenir dominador absolut del regne animal (i vegetal). Però si alguna cosa és discutible aquesta és la racionalitat de les nostres accions. Els factors causants de les principals amenaces que assetgen el planeta Terra en els dies presents comparteixen un denominador comú: l’espècie humana. Les espècies animals i vegetals amb les quals coexistim estan patint les conseqüències de l’embranzida del nostre progrés, i, en la mesura que la nostra subsistència i el nostre benestar es basa en la interferència amb aquests elements vius, nosaltres també les patim. Som víctimes de les nostres pròpies accions fins i tot quan hem construït un món on impera una moral antropocèntrica.

En el decurs de la història evolutiva més recent, l’espècie humana ha anat imposant el seu poder arreu. Els homínids més primitius, magníficament evolucionats, s’adonaven que aquell món natural que els envoltava era també el seu rebost, i s’autobastien dels seus recursos amb les limitacions ecològiques que governaven la vida dels altres grans mamífers. Analitzat amb la perspectiva del temps, i des de la visió ecològica que hem adoptat a la societat postmoderna, diríem que l’expressió de la seva primacia aleshores encara tenia uns efectes sostenibles. El potencial d’aquest intel•lecte prodigiós va anar manifestant ritmes accelerats de desenvolupament, de manera que, segle rere segle, la distància que els separava respecte a la resta de sers vius coetanis es va anar eixamplant més i més. De primer fou el torn la revolució neolítica, amb la fabricació d’utensilis de pedra; amb l’agricultura com a motor s’impulsà el segon període important de desenvolupament, i, a l’època més recent, irrompé la indústria i el seu potencial expansiu (Kates i Burton, 1986). Cadascuna d’aquesta tres etapes va implicar una redefinició dels recursos biosfèrics i un augment de la capacitat de càrrega del planeta capaç de suportar ritmes exponencials de creixement poblacional (Kates i Burton, 1986). La primacia de l’espècie humana va esdevenir supremacia.

Les darreres dècades han vingut marcades per un seguit de canvis en el medi ambient planetari que, per la seva rapidesa i abast, no tenen cap precedent en la història de la humanitat (Boada i Saurí, 2002). En aquest sentit, l’enaltiment de la figura de l’ésser humà i l’ambició per continuar impulsant ritmes frenètics de desenvolupament han imposat un model i unes dinàmiques de creixement que, ara sí, posen a prova la capacitat de càrrega del sistema. Engrescats en l’etapa de progrés industrial, els costos ambientals han arribat a convertir-se en una conseqüència assumible sota la premissa indiscutible de l’acumulació de riquesa. Fins que ha arribat un punt en què a la natura se li ha començat a descrostar la seva capa més robusta per descobrir-nos la seva part més fràgil. Això és: no hem conegut els límits de la natura fins que no els hem ultrapassat. Que entre la societat actual existeix una sensibilitat creixent envers els problemes de caire ambiental és un fet tan perfectament constatable com que perquè això passés hem hagut d’esperar a que aquestes problemes es convertissin en els nostres greuges. Les sobreexplotacions dels recursos naturals no han significat un problema fins que la migradesa dels estocs no ha començat a trasbalsar la nostra economia, de la mateixa manera que no hem començat a establir controls en el vessament de gasos tòxics a l’atmosfera fins que no s’han començat a fer patents problemes greus de salut (humana, és clar).

Entre tots els problemes de què l’home és el màxim responsable val la pena destacar-ne un, probablement perquè és el més greu de tots atesa la transcendència dels seus efectes concomitants: l’extinció d’espècies o, dit d’una altra manera, la pèrdua de biodiversitat. Segurament hem sentit parlar molts cops de conceptes tan didàctics com cadena tròfica, xarxa tròfica o piràmide tròfica. En essència, tots ells es refereixen als diferents tipus de lligams que es produeixen entre els organismes vius d’un ecosistema o del planeta en pes. Si bé és cert que l’espècie humana ha fet desaparèixer directament moltes espècies d’animals i plantes, la seva incidència negativa també n’ha fet desaparèixer moltes de manera indirecta (Ros, 2001). Cada organisme és una baula dins un complex sistema on es creen vincles de dependència entre uns i altres, de forma que alteracions en l’activitat funcional d’un organisme tenen repercussions sobre el sistema global. Vegem-ne un exemple:

Imaginem per un moment que la població sencera d’insectes terrícoles desaparegués de cop i volta. Des de la cuca més diminuta i anodina fins a la mosca més empipadora o, encara més greu, mortífera. L’efecte conseqüent conduiria a un enfilall de víctimes que desembocaria amb la damnificació de l’espècie més preeminent de la biosfera: el ser humà. Els primers a caure serien els animals insectívors (és a dir, la majoria dels mamífers, rèptils, ocells o amfibis); a continuació ho farien el seus predadors i després els predadors d’aquests predadors, pel que el món animal veuria delmats els seus efectius amb una cadència accelerada. En paral•lel minorarien fins a la desaparició les poblacions de plantes fanerògames, que els insectes s’encarreguen de mantenir per mitjà de la pol•linització. Restarien les gimnospermes (plantes amb llavor, com els pins) i les herbes, però la transformació i desaparició de molts boscos provocaria alteracions climàtiques crítiques a escala planetària. D’altra banda, el insectes també són importants agents per a la descomposició i ventilació del sòl, de manera que la nul•litat d’aquesta contribució acabaria amb l’agricultura i, de retop, amb el bestiar domesticat. L’espècie humana, privada dels seus recursos de subsistència, tindria els seus dies comptats per efecte sistèmic, talment com la resta d’espècies. “Si els insectes desapareguessin, l’existència de la humanitat no es podria allargar més enllà d’uns quants mesos”, deia Edward O. Wilson; “sense abelles, l’espècie humana només seria capaç de sobreviure 4 anys”, deia Einstein.

En un escenari real es produeixen sovint petites alteracions en la integració dels ecosistemes que acostumen a comportar repercussions a escala local o regional; encara que, en qualsevol cas, les més significatives són les causades per la raça humana. La sobreexplotació de recursos naturals és una de les causes directes que amenaça amb la desaparició de moltes espècies. Potser un dels casos més paradigmàtics és el de la tonyina vermella (Thunnus thynnus). Aquest predador, present tant a aigües mediterrànies com atlàntiques, representa una de les espècies clau per a l’ecosistema marí a la vegada que és un dels productes més cobejats en la indústria del peix. L’augment de la seva demanda, impulsada sobretot per part del mercat japonès, ha fet minvar les reserves de tonyina fins a un 85% respecte els seus màxims històrics propiciant desastres de tipus ecològic, econòmic i social. En alerta als nivells crítics dels seus poblaments, no hi ha hagut més remei que designar-la objecte d’especial protecció mitjançant les normes de la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina (ICCAT).

Un dels desajustos ecològics més rellevants concerneix a la intrusió d’espècies foranes que s’acomoden amb naturalitat en els nous hàbitats d’acollida. Les repercussions d’algunes d’aquestes intrusions poden, en alguns casos, tenir efectes ecològics catastròfics. Un exemple molt universal i alhora molt proper és el de la introducció del cranc de riu americà (Procambarus clarkii). Es tracta d’una espècie originària dels Estats Units i Mèxic exportada amb finalitats comercials a molts indrets dels continents africà, asiàtic i europeu. Gràcies a la seva plasticitat ecològica i capacitat colonitzadora, el crustaci va proliferar sense atenuants bonificant la indústria pesquera. Contagiats per les bones experiències dels països veïns, el 1979 arribà a Catalunya essent introduït als arrossars del Delta de l’Ebre. El que encara no sabien és que aquesta ganga del mercat pesquer acabaria deixant més ombres que llums. Aviat es va descobrir que la facilitat d’expandir-se la convertiria en una espècie invasora provocant el desplaçament del cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes) o depredant sobre poblacions locals de peixos, amfibis, macroinvertebrats, plantes i fins i tot alguns ocells capbussaires. Però més enllà de ser una amenaça per a la biodiversitat local també pot esdevenir un flagell per als pagesos. Al Delta de l’Ebre l’espècie és molt temuda pels arrossaires, ja que excava túnels als marges dels camps provocant que l’aigua es filtri cap al desguàs i els camps es buidin. El cranc de riu americà avui dia és considerada com una espècie perillosa i totes les mesures que li afecten van dirigides al seu control i eradicació.

I caught this little guy at Lake Moultrie SC.  Did not make it my dinner even though he had friends.

Figura 2. El cranc de riu americà (Procambarus clarkii) representa una amenaça seriosa per a la biodiversitat de les zones humides i els rius. Font: http://education.nationalgeographic.com/

Les intrusions no sempre són degudes a introduccions deliberades. A vegades les espècies poden irrompre voluntàriament en nous hàbitats on descobreixen unes condicions que els són més favorables que en el seu hàbitat natural i s’hi estableixen. Es tracta d’espècies oportunistes, i un entorn on en trobem bon exemples són els espais urbans. El ser humà emmagatzema aliment, genera multituds de deixalles i crea microclimes i hàbitats que s’escauen favorables per a determinades espècies com és el cas de les rates, que s’han convertit en veritables colonitzadores dels sistemes de clavegueram. La rata comuna (Rattus norvegicus) ha desenvolupat una antropofília extrema, fins al punt que la seva activitat ha quedat restringida als medis urbans. Així mateix, els gavians argentats (Larus michahellis), aus carronyaires secularment instal•lades en ambients litorals, darrerament s’estan convertint en habituals urbanites responsables de l’embrutiment de carrers i edificis. La seva expansió a Catalunya va rebre un fort impuls amb el boom turístic i industrial, ja que aprofitaven els recursos que els proporcionaven l’augment de deixalles escampades pels abocadors a l’aire lliure. El més sorprenent ha estat la seva espectacular penetració cap a zones interiors. A partir del seu nucli de població més important, a les illes Medes, ha anat enfilant aigües amunt el curs del riu Ter arribant-se primer al Gironès, després a Osona i darrerament al Ripollès.

Gavià argentat

Figura 3. El gavià argentat (Larus michahellis) pot utilitzar les teulades i cobertes de les cases per fer-hi el niu. A la fotografia, un exemplar d’adult i de poll en una teulada del centre urbà de Tordera (Maresme). Font: http://natura-tordera.blogspot.com.es/

Com hem pogut tastar amb els exemples, de manera directa o indirecta eliminem moltes espècies l’absència de les quals trenca cicles ecològics que ens sustenten i, alhora, n’afavorim algunes altres l’activitat de les quals acabem lamentant i tractem de combatre (Ros, 2001). Aquests casos conviden a reflexionar que, com a espècie clau en la determinació dels fluxos ecològics del planeta Terra, estem interferint fora mesura en el tarannà evolutiu de les espècies animals i vegetals. Si bé és cert que els complexos ecosistèmics són i han estat sistemes dinàmics en els quals les alteracions sofertes al llarg d’eons no només han estat una constant, sinó que constitueixen un dels factors que justifiquen el procés d’evolució de les espècies, els ritmes instaurats per la humanitat són totalment inèdits i fan trontollar l’estabilitat del sistema. Sempre s’han produït extincions –al llarg de l’evolució incomptables espècies han sucumbit en la lluita per la supervivència–, la qüestió és que la taxa d’extinció actual és mil cops superior a la que hi ha hagut des de la prehistòria (excloent-ne esdeveniments catastròfics molt concrets com pot ser la caiguda de grans meteorits). Parem-hi compte! Ens hem convertit en autèntics agents desestabilitzadors del medi ambient en tant que la pressió que exercim sobre els sistemes terrestres vius és insostenible (Ros, 2001).

El resultat d’aquesta hegemonia acaparada és un medi fet per i per a la espècie humana. La resta de components vius que completen l’existència estableixen relacions subjugades al servei de la humanitat. Els límits de la nostra tolerància es basen en els vincles de dependència que establim amb la resta d’espècies. No ens enganyem, la integritat dels espais naturals menys alterats del planeta no són només el resultat capritxós i determinista de les forces naturals; la raó primera del seu aspecte rau en la voluntat premeditada del ser humà. Els espais més verges es poden haver lliurat de la mà destructora dels humans, però mai han deixat d’estar sotmesos a la seva ponderació. Si un paisatge l’observem tan verge i tan salvatgement esponerós, és perquè el ser humà, en aquest cas, s’ha decantat per designar-lo lliure de qualsevol tipus d’intervenció per raons que es fonamenten en pro dels seus propis interessos.

Hem abusat tant de la nostra dependència amb el medi ambient que ara és el medi ambient qui depèn de nosaltres. La crisi ambiental a què s’enfronta el planeta Terra té la característica que justament qui n’és el culpable és qui ara pot rescabalar-la. Afortunadament, aquest període de ràpides transformacions en què estem profundament immersos agafa de la mà un canvi de les percepcions i les actituds de la societat cap al medi ambient. Mica en mica ens fem el càrrec que tenim l’obligació moral de preservar per a les generacions futures el patrimoni natural que ha sustentat el nostre desenvolupament. La creació i l’enfortiment de valors i d’una consciència ambiental són indispensables per fer front a aquest canvi. Si res d’això no funcionés voldria dir que quan aleshores parlàvem de progrés no es tractava d’un progrés ben entès.

David Martín Gallego

Recursos literaris

– Boada, M. i Saurí, D. 2002. El canvi global. Rubes, Barcelona.

– Kates, R.W. i Burton, I. 1986. Geography, resources and the environment. Chicago: University of Chicago Press.

– Ros, J.D. 2001. El problema ambiental més greu de tots: la pèrdua de biodiversitat. A: La natura marradeja. Rubes, Barcelona. pp. 49-82.

Published by David Martín Gallego

Deixa un comentari