La natura que ens protegeix: el cas de la regió de Dzūkija, a Lituània

(Podéis leer la versión en español de este artículo aquí)

(Click here to read the English version)

NOTA PRÈVIA: L’autor d’aquest article va viure durant onze mesos a la regió lituana de Dzūkija. El contingut que s’exposa a continuació respon a una realitat contrastada a partir d’una experiència pròpia; no obstant això, l’escrit no deixa de ser una visió personal subjecte al criteri particular del mateix autor.

L’entorn natural on avui dia es troba el Parc Nacional de Dzūkija (al vessant meridional de Lituània) és salvatge, amb una boscúria que s’escampa per gairebé tot el territori. Si l’observéssim a vista de pardal, se’ns presentaria com un immens mantell verd que tan sols cedeix el seu domini a petites clarianes sobre les quals s’erigeixen una munió de pobles minsament habitats. Poblacions rurals que arrosseguen una cultura i uns costums seculars irremissiblement lligats a la natura que els acull. Un estil de vida que, de ben segur, constitueix el seu valor més preuat i distintiu.

DSCN1972

Foto 1. Vastitud forestal des d’una talaia (finals d’hivern). Autor: David Martín

Els boscos de la zona són curulls de múltiples expressions de vida natural, alhora que són testimonis d’una trajectòria humana que hi ha deixat la seva empremta amb el pas dels segles. Les societats locals han après a aprofitar aquests espais tot tenint en compte els usos i serveis que els ofereixen. Ho han fet d’una manera sostenible i ordenada, sense torbar la dinàmica dels ecosistemes forestals, de manera que la vida tradicional rarament ha estat renyida amb la conservació del patrimoni natural. El concepte de bosc com una font de recursos menester per al seu desenvolupament és encara en els dies presents un principi patent entre la mentalitat local. En aquest sentit, bona part del llegat cultural d’antigues generacions es manté encara viu i tangible en uns espais on diverses activitats i hàbits avials continuen intactes malgrat el pas del temps i la modernització. Ningú més que ells coneix el territori; i ningú com ells sap interpretar-lo des de totes les seves vessants funcionals.

La indústria de la fusta s’ha constituït, des d’antic, com un sector especialitzat i un dels principals motors de l’economia local. De les aproximadament 58.000 hectàrees que engloba el Parc, la superfície arbrada se situa al voltant del 85%; una extensió important que justifica el seu valor silvícola i consolida les activitats destinades a la extracció de llenya i fusta com a referents de la zona. Així doncs, és lògic que avui dia els boscos estiguin en bona part gestionats per aprofitar-ne la fusta. La recuperació d’espais oberts, tan necessària per a la diversificació del mosaic paisatgístic i l’ampliació d’hàbitats naturals, complementa l’aprofitament racional de la fusta, un recurs de primera necessitat per als habitants de la zona.

En aquest punt, és convenient una breu caracterització de l’estrat arbori dels boscos del Parc: les pinedes de pi roig conformen prop del 90% de la massa forestal. Aquest domini sovint és alternat per petites formacions de bedoll, avet roig o, formant cinturons vora les masses d’aigua, de vern.

Té una especial significació l’arquitectura tradicional de les cases on, en certa manera, la natura també hi és present. Els habitatges són fets a base d’estructures de fusta, les quals els atorguen un aspecte rústic, però alhora elegant i molt acollidor (foto 2). Ben integrades dins d’un medi que els ha proveït dels materials amb què estan fetes, solen instal·lar-se en els dominis d’extenses finques familiars on també s’aixequen altres construccions destinades a guardar-hi el bestiar, el farratge, les eines de camp o la llenya.

Zervynos (3)

Foto 2. Habitatge al poble de Žervinos com a model de l’arquitectura tradicional a Dzūkija. Autora: Dalia Blažulionytė

El canvi d’estació marca el ritme quotidià dels habitants: l’hivern és aprofitat per realitzar feines interiors, la qual cosa emmudeix la vida als carrers dels vilatges. Quan arriba el bon temps, en canvi, els veïns semblen enfeinats a arranjar l’hort, recollir la collita de patates o aprestar la llenya que tant servei els farà quan torni a venir el fred. A les llars, els sistemes de calefacció funcionen per combustió de biomassa, de forma que la llenya representa un combustible essencial per sobreviure-hi durant els mesos freds. Moltes famílies, a més, són propietàries d’una parcel·la o fracció de bosc, i a elles també els corresponen les tasques de tallar i desemboscar la llenya.

evident, tot aquest ventall de productes naturals repercuteix en la cuina local, que esdevé una barreja de sabors i aromes concentrats en viandes profundament

Una altra de les activitats de gran volada a la regió és la de la recol·lecció, per bé que aquesta es concentra únicament durant les estacions més càlides. Amb l’arribada de la primavera, el desglaç transforma l’aspecte dels boscos: la blancor de la neu, que ha colgat durant mesos el terreny, dóna pas a la verdor de la molsa, i la vegetació despunta omplint de vida el paisatge. Al sotabosc, entre coixins de molsa hi creixen arbustos com el nabiu i el gerd, així com també una gran varietat de bolets. L’arribada del bon temps propicia l’aparició dels seus fruits i la regularitat de les pluges fa brotar bolets pertot arreu. Els veïns de la zona, que esperen el moment amb frisança durant tot l’any, s’endinsen durant hores i hores al bosc a la recerca d’aquests productes que els regala la natura i se’n tornen amb els cistells a vessar. El que recullin, bé serà per al consum propi, o bé els servirà per guanyar-se les mesades durant aquesta època de l’any. Es tracta d’uns productes essencialment silvestres molt cobejats entre algunes empreses del sector alimentari. Amb les fruites del bosc es fan melmelades, almívars, sucs, licors o fins i tot xarops; algunes plantes medicinals van bé per preparar tes o tisanes. La saviesa popular recull una àmplia coneixença pel que fa a les seves propietats preventives i curatives, de manera que, en incorporar-los a la seva dieta, els habitants de la zona són ben conscients de les funcions que tenen com a digestius, anticatarrals o antioxidants. Cal remarcar, així mateix, que la contrada és un reclam d’especial interès per als boletaires. Gent d’arreu del país s’arriben als boscos de Dzūkija durant la temporada de bolets tot desitjant de trobar-hi múrgoles, rossinyols, ceps i molts d’altres poc representatius a les nostres latituds. Com és evident, tot aquest ventall de productes naturals repercuteix en la cuina local, que esdevé una barreja de sabors i aromes concentrats en viandes profundament identificades amb el territori.

IMG_9864

Foto 3. Una veïna de la zona omple el seu cistell amb bolets del bosc. Autora: Dalia Blažulionytė

Dzūkija és també terra d’apicultors i d’artesans. L’art de criar abelles es porta a terme mitjançant uns mètodes singulars i típicament característics d’aquesta regió. Alguns apicultors han optat per perpetuar tècniques de recol·lecció molt primitives. Així, per exemple, encara és habitual emprar bucs foradant una cavitat vertical als troncs d’alguns arbres (foto 4). Per disposar aquests tipus de ruscs, s’acostumen a aprofitar les soques d’arbres caiguts, si bé, de vegades, també els trobem en arbres vius localitzats en algun punt remot del bosc. D’altra banda, les feines tradicionals, la majoria de caire artesanal, són un bon paradigma de la cultura etnogràfica arrelada al territori i utilitzen els recursos naturals com a matèria primera. El desenvolupament d’aquestes tasques al llarg dels segles ha especialitzat els habitants de la zona en una àmplia gamma d’oficis entre els quals hi destaquen cistellers, candelers, ceramistes, costurers o els habituals llenyataires.

drevine bitininkyste

Foto 4. Una apicultor local s’enfila a un arbre per extreure una bresca de mel d’un buc al bell mig del bosc. Autora: Dalia Blažulionytė

Una dita popular de la zona vindria a dir alguna cosa així com: “Sense bolets ni baies, les noies de Dzūkija es quedarien nues”. És a dir, sense la sustentació dels béns que els proporciona la natura, el poble s’hagués vist abocat a la misèria. Les societats locals han entès que la natura és el seu principal patrimoni, i que cal cuidar-la i respectar-la perquè esdevingui una font prolífica que no cessa d’abastir-los amb recursos. Al llarg de la història, la natura ha sustentat el pes cada vegada més exigent d’una humanitat que ha sofisticat fins a nivells impensables el seu estil de vida, però que no ha deixat mai de dependre del seu medi natural. Perquè, al capdavall, la natura ens protegeix a tots: és l’origen d’allà on venim i ens imposa els límits d’allà on podem arribar.

David Martín Gallego

 

 

 

 

 

 

Published by David Martín Gallego

Deixa un comentari