S’anomena gestió forestal sostenible a aquella que té en compte l’organització, l’administració i l’ús dels boscos de forma i intensitat que permeti mantenir la seva biodiversitat, productivitat, vitalitat, potencialitat i capacitat de regeneració, per atendre, ara i en el futur, les funcions ecològiques, econòmiques i socials rellevants en l’àmbit local, nacional i global, sense produir danys a altres ecosistemes (Conferencia Ministerial Helsinki, 1993, Ley de Montes 43/2003, de 21 de noviembre, de Montes, artículo 6).

Aquesta seria la situació ideal pel gran nombre de zones boscoses que actualment ocupen el nostre territori, encara que tots sabem que la realitat és molt diferent de la definició de gestió forestal sostenible exposada.

Dícese de la gestión forestal sostenible a aquella que tiene en cuenta la organización, la administración y uso de los montes de forma e intensidad que permita mantener su biodiversidad, productividad, vitalidad, potencialidad y capacidad de regeneración, para atender, ahora y en el futuro, las funciones ecológicas, económicas y sociales relevantes en el ámbito local, nacional y global, y sin producir daños a otros ecosistema (Conferencia Ministerial Helsinki, 1993, Ley de Montes 43/2003, de 21 de noviembre, de Montes, artículo 6).

Ésta sería la situación ideal para el gran número de zonas boscosas que hoy en día ocupan nuestro territorio, aunque todos sabemos que la realidad dista mucho de la definición de gestión forestal sostenible expuesta.

El abandono de la actividad ganadera, forestal y agrícola por falta de rendimiento ha comportado cambios paisajísticos relevantes, además de consecuencias ambientales, tales como la acumulación de biomasa forestal. También hay que considerar las consecuencias sociales como son la marginalización de este tipo de territorio. El bajo grado de desarrollo de las áreas de montaña, la vulnerabilidad económica y el aislamiento geográfico también favorecen los procesos de abandono.

El caso del macizo de Les Gavarres es un claro ejemplo de paisaje mediterráneo de montaña que se ha visto sobrepasado por el bosque, provocando la perdida de diversidad paisajística que formaba parte de una cultura de siglos.

En este artículo, intentaremos conocer cómo han evolucionado Les Gavarres, una zona con una alta actividad agraria durante el siglo XX, convirtiéndose en un problema para el buen funcionamiento del bosque.

Les Gavarres ocupan una extensión de 350 km2, entre las comarcas del Baix Empordà y Gironés. En 1992 fue declarado Espacio de Interés Natural (EIN), momento en que se aprobó el Plan de Espacios de Interés Natural (PEIN) (Consorci de Les Gavarres, 2013).

De las 39.159 ha que forman el macizo, el 92,8% son de propiedad privada, y solo el 7,2% restante es de dominio público. La superficie de bosque ocupa el 93,7% y solo un 6,3% de la superficie del espacio está destinada a actividades agrícolas (Consorci de Les Gavarres, 2013).

Después de haber estado intensamente pobladas, Las Gavarres son, en la actualidad, unas montañas prácticamente deshabitadas. Quedan únicamente tres pequeños núcleos de población y una cincuentena de masías habitadas, que representan unos 940 habitantes, aproximadamente.

Antes de que éste éxodo ocurriera, una de las razones que explican la presencia del hombre en Les Gavarres es el aprovechamiento de los recursos que el bosque le proporciona. Esta presencia fue especialmente fuerte durante los siglos XVIII, XIX y XX.

El aprovechamiento del bosque con la explotación de los primeros alcornoques del terreno se sitúa a finales del siglo XVIII. Durante esos años se plantaron gran cantidad de alcornoques para aumentar la explotación de esta materia prima. En aquel momento existían más de un millar de fábricas. El aprovechamiento del corcho se convirtió en una industria importante hasta principios del siglo XX. Tampoco hay que olvidar que hasta los años 50 del pasado siglo, Les Gavarres eran el principal foco de producción y proveimiento de carbón vegetal de una amplia zona. La explotación del carbón fue fundamental hasta hace unos cuarenta años. Las últimas cremas se realizaron durante la década del 1960.

El punto de inflexión por el cual se inicia el declive de la zona se produce en 1928, después de que un gran incendio afectara la totalidad del macizo. Este descenso comportó la disminución de la presión sobre el bosque, tanto por lo que respecta a la tala de árboles como al desbroce (Lloret, F. y Bendinelli I, 2005).

Durante el último medio siglo, la superficie de bosque de Les Gavarres se ha incrementado de forma sustancial (93,7% de la superficie total). Pero lo más relevante de la zona no es la extensión del bosque sino su densidad, es decir, la pérdida de bosque abierto. Aquellas áreas que los payeses trabajaban se encuentran cubiertas actualmente por un bosque denso y sin posibilidades de sacarle un beneficio.

La utilización de la cartografía existente permite poner de manifiesto lo que se ha expuesto hasta el momento. Por ello se ha cogido como base la cartografía americana realizada durante el 1956-57 y se ha comparado con un ortofotomapa del 2010.

Imagen 1: Ortofotomapa 1956-57, Les Gavarres. Fuente: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Imagen 1: Ortofotomapa 1956-57, Les Gavarres. Fuente: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Imagen 2: Ortofotomapa 2010, Les Gavarres. Fuente: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Imagen 2: Ortofotomapa 2010, Les Gavarres. Fuente: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)

Al realizar la comparación entre las dos imágenes se pueden comprobar los efectos de la despoblación del macizo. Un ejemplo de ello es el que se produce alrededor de las masías. En 1956-57 estas disponían de conreos y prados a su alrededor hecho que en la actualidad ha desaparecido.

Las imágenes (Imagen 1 y 2) nos muestran como ha sido esta evolución y nos permite percibir cuales han sido las consecuencias de la inactividad de la zona del macizo de Les Gavarres.

Si se realiza una visión más detallada de la zona se pueden observar de forma exhaustiva algunos de les aspectos explicados.

En el caso de las imágenes que se muestran a continuación se localiza el Puig d’Arques, una de las dos cimas más altas que Les Gavarres tiene.

Imagen 3: Ortofotomapa 1956-57. Localitzación del Puig d’Arques. Fuente: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Imagen 3: Ortofotomapa 1956-57. Localitzación del Puig d’Arques. Fuente: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Imagen 4 : Ortofotomapa 2010. Localización del Puig d’Arques. Fuente: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Imagen 4 : Ortofotomapa 2010. Localización del Puig d’Arques. Fuente: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)

En las Imágenes 3 y 4 se ha marcado la cima del Puig d’Arques. En el ortofotomapa de 1956-57 se distinguen claramente dos zonas de campos, las cuales forman la Creu d’en Sabater, conjuntamente. En cambio, en el ortofotomapa de 2010 estas dos áreas han perdido presencia en la zona y se reducen a pequeños espacios casi sin actividad. Otro hecho contrastable en las imágenes es el aumento de la densidad boscosa. La poca actividad en la montaña ha dejado al bosque sin posibilidades de poder realizar actuaciones en él.

Es evidente que el mundo rural está sumido en un proceso de despoblamiento y abandono del territorio, motivado por la pérdida de rentabilidad en los trabajos que, históricamente, se habían realizado en el campo y montaña, conreos, ganadería y aprovechamiento forestal, entre otras actividades.

Los cambios estructurales experimentados en el territorio rural, evidencian las consecuencias de una crisis del sistema económico del sector primario, motivo por el que ha surgido la necesidad de buscar nuevas fuentes de ingresos que activen la economía local. Algunas iniciativas, como la conservación de la naturaleza, el paisaje y el patrimonio cultural, y la producción de productos ecológicos con denominación de origen, pueden colaborar en el desarrollo local y en mantener una parte de la estructura paisajística.

Referencias bibliográficas:

Basora, X. y Sabaté, X. (2004). La custòdia del territori a les Gavarres. Diputació de Girona, Consorci de les Gavarres. Girona.

Cabrero Diéguez, V. (2000). El carácter rural de las montañas. Estudios sobre el paisaje. UAM Ediciones. Madrid.

Consorci de les Gavarres. 2013. Disponible a: http://www.gavarres.cat/ [Consulta: noviembre 2013]

Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC). Generalitat de Catalunya. 2013. Disponible a: http://www.icc.cat/ [Consulta: noviembre 2013]

Lloret, F. y Bendinelli, I. (2005). Els incendis forestals a Catalunya de principis del segle XX a partir de fonts periodístiques. Universidad Autónoma de Barcelona. CREAF (Centro de Recerca Ecológica y Aplicaciones Forestales) y Unidad de Ecología, Departamento de Biología Animal, Biología Vegetal y Ecología. Barcelona

Mata, R. (2006) Un concepto de paisaje para la gestión sostenible del territorio. El paisaje y la gestión del territorio. Diputació de Barcelona. Barcelona

Nadal, J. y De miró, M. El procés d’abandonament dels camps de conreu del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Universidad Autónoma de Barcelona. Departamento de Geografía. Laboratorio de Geografía Física. Barcelona.

Nebot, E. y Baqués, R. (2004). Inventari de clips forestals singulars de les Gavarres. Diputació de Girona, Consorci de les Gavarres. Girona

L’abandonament de l’activitat agrària, forestal i agrícola per falta de rendiment ha comportat canvis paisatgístics rellevants, a més de conseqüències ambientals, con l’acumulació de biomassa forestal. També s’han de considerar les conseqüències socials com són la marginació d’aquest tipus de territori. El baix grau de desenvolupament de les àrees de muntanya, la vulnerabilitat econòmica i l’aïllament geogràfic també afavoreixen els processos d’abandonament.

El cas del massís de Les Gavarres és un clar exemple de paisatge mediterrani de muntanya que s’ha vist sobrepassat pel bosc, provocant la pèrdua de diversitat paisatgística que formava part d’una cultura centenària.

En aquest article, intentarem conèixer com ha evolucionat el massís de Les Gavarres, una zona amb una alta activitat agrària durant el segle XX, convertint-se en un problema pel bon funcionament del bosc.

Les Gavarres ocupen una extensió de 350 km2, entre les comarques del Baix Empordà i el Gironès. L’any 1992 van ser declarades Espai d’Interès Natural (EIN), moment en què es va aprovar el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) (Consorci de Les Gavarres, 2013).

De les 39.159 ha que formen el massís, el 92,8% són de propietat privada, i només el 7,2% restant són de domini públic. La superfície de bosc ocupa el 93,7% i el 6,3% és l’espai destinat a les activitats agrícoles (Consorci de Les Gavarres, 2013).

Després d’haver estat intensament poblades, Les Gavarres són, actualment, unes muntanyes pràcticament deshabitades. Queden únicament tres petits nuclis de població i una cinquantena de masies habitades, que representen uns 940 habitants, aproximadament.

Abans de que es produís aquest èxode, una de les raons que explica la presència del home a Les Gavarres, era l’aprofitament dels recursos que el bosc li proporciona. Aquesta presència va ser especialment forta durant els segles XVIII, XIX i XX.

L’aprofitament del bosc amb l’explotació de les primeres alzines sureres del territori es situa a finals del segle XVIII. Durant aquests anys es van plantar gran quantitat d’alzines sureres per augmentar l’explotació d’aquesta matèria primera. En aquell moment hi havia més d’un miler de fàbriques. L’aprofitament del suro es va convertir en una important indústria fins a principis del segle XX. Tampoc s’ha d’oblidar que fins als anys 1950 Les Gavarres eren el principal focus de producció i aprovisionament de carbó vegetal d’una amplia zona. L’explotació del carbó va ser fonamental fins fa uns quaranta anys. Les últimes cremes es van realitzar durant la dècada del 1960.

El punt d’inflexió pel qual s’inicia el declivi de la zona es produeix el 1928, després d’un gran incendi que va afectar la totalitat del massís. Aquest decreixement comporta la disminució de la pressió sobre el bosc, tant pel que respecte a la tala d’arbres com a l’explotació del suro (Lloret, F. y Bendinelli I, 2005).

Durant l’últim mig segle, la superfície del bosc de Les Gavarres s’ha incrementat de forma substancial (93,7% del total del massís). Però el més rellevant de la zona no és l’extensió del bosc sinó la seva densitat, és a dir, la pèrdua de bosc obert. Aquelles àrees que els pagesos treballaven es troben cobertes, actualment, per un bosc dens i sense possibilitats d’extreure-hi un benefici.

La utilització de la cartografia existent permet posar de manifest el que s’ha exposat fins al moment. Per això s’ha utilitzat com a base, la cartografia americana realitzada durant el 1956-57 i s’ha comparat amb un ortofotomapa del 2010.

Imatge 1: Ortofotomapa 1956-57, Les Gavarres. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Imatge 2: Ortofotomapa 2010, Les Gavarres. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Imatge 2: Ortofotomapa 2010, Les Gavarres. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)

Al realitzar la comparació entre les dos imatges es poden comprovar els efectes de la despoblació del massís. Un exemple és el que es produeix al voltant de les masies. Durant el 1956-57 aquestes disposen de conreus i Prats al seu voltant, fet que en l’actualitat ha desaparegut.

Les imatges 1 i 2 ens mostren com ha sigut aquesta evolució i ens permeten percebre quines han estat les conseqüències de la inactivitat de la zona del massís de Les Gavarres.

Si es realitza una visió més detallada de la zona es poden observar de forma exhaustiva algun dels aspectes explicats.

En el cas de les imatges que es mostren a continuació es localitza el Puig d’Arques, un dels dos cims més alts que hi ha a Les Gavarres.

Imatge 3: Ortofotomapa 1956-57. Localització del Puig d’Arques. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Imatge 3: Ortofotomapa 1956-57. Localització del Puig d’Arques. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Imatge 4: Ortofotomapa 2010. Localizació del Puig d’Arques. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Imatge 4 : Ortofotomapa 2010. Localizació del Puig d’Arques. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)

A les imatges 3 i 4 s’ha marcat el cim del Puig d’Arques. A l’ortofotomapa de 1956-57 es distingeixen clarament dos zones de camps, les quals formen conjuntament la Creu d’en Sabater. En canvi, a l’ortofotomapa del 2010 aquestes dos àrees han perdut presència a la zona i es redueixen a petits espais casi sense activitat. Un altre fet contrastable a les imatges és l’augment de la densitat boscosa. La poca activitat a la muntanya ha deixat el bosc sense possibilitats de poder realitzar-hi actuacions.

És evident que el món rural està submergit en un procés de despoblament i abandonament del territori, motivat per la pèrdua de rendibilitat de les feines que, històricament, s’havien realitzat en el camp i la muntanya, conreus, ramaderia i aprofitament forestal, entre altres.

Els canvis estructurals que ha experimentat el món rural català en els últims anys, especialment en els territoris de muntanya, evidencia les conseqüències d’una crisis del sistema econòmic del sector primari, motiu pel que ha sorgit la necessitat de buscar noves fonts d’ingressos que activin l’economia local. Algunes iniciatives, com la conservació de la natura, el paisatge i el patrimoni cultural, i la producció de productes ecològics amb denominació d’origen, poden col·laborar en el desenvolupament local i en el manteniment d’una part de l’estructura paisatgística.

Referències bibliogràfiques:

Basora, X. i Sabaté, X. (2004). La custòdia del territori a les Gavarres. Diputació de Girona, Consorci de les Gavarres. Girona.

Cabrero Diéguez, V. (2000). El carácter rural de las montañas. Estudios sobre el paisaje. UAM Ediciones. Madrid.

Consorci de les Gavarres. 2013. Disponible a: http://www.gavarres.cat/ [Consulta: novembre 2013]

Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC). Generalitat de Catalunya. 2013. Disponible a: http://www.icc.cat/ [Consulta: novembre 2013]

Lloret, F. i Bendinelli, I. (2005). Els incendis forestals a Catalunya de principis del segle XX a partir de fonts periodístiques. Universitat Autònoma de Barcelona. CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) i Unitat de Ecologia, Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal y Ecologia. Barcelona

Mata, R. (2006) Un concepto de paisaje para la gestión sostenible del territorio. El paisaje y la gestión del territorio. Diputació de Barcelona. Barcelona

Nadal, J. i De miró, M. El procés d’abandonament dels camps de conreu del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Geografia. Laboratori de Geografia Física. Barcelona.

Nebot, E. i Baqués, R. (2004). Inventari de clips forestals singulars de les Gavarres. Diputació de Girona, Consorci de les Gavarres. Girona

9 han pensat en “La pèrdua de biodiversitat paisatgística en els boscos: El cas del massís de Les GavarresLa pérdida de biodiversidad paisajística en los bosques: El caso del macizo de Les Gavarres

Deixa un comentari