Es podria dir que ens trobem davant d’un període evident de declivi de l’agricultura periurbana al nostre país. En les perifèries de les grans ciutats es comú veure, rodejats d’autopistes, carreteres, vies ferroviàries, zones industrials i comercials, etc., camps de conreus que treuen el cap demanant un glop d’aire i espai per sobreviure.

El model de ciutat difusa que s’expandeix pel territori és una tendència palpable que s’ha anat multiplicant al llarg dels anys. Es produeix doncs un canvi d’usos del sòl, amb una gran pressió sobre l’activitat agrària, que amenaça la continuïtat dels valors i les funcions dels espais agrícoles periurbans. Es podria titllar així de model consumidor de territori que suposa el deteriorament de l’entorn que es troba a les perifèries de les ciutats.

Com es va mencionar en l’article Urbanitzacions abandonades: un paisatge cada vegada més freqüent, cada deu dies, durant cinc anys, s’ha artificialitzat a Espanya un àmbit tant extens com l’Eixample de Barcelona: una Eixample cada deu dies durant cinc anys (Nel·lo, 2012). Tenint en compte aquestes dades, el potencial d’afectació i deterioració de les zones periurbanes cada vegada va a més si no s’hi posa solució. El paisatge urbà ha anat patint continues transformacions al llarg d’aquests anys i, en conseqüència, el paisatge periurbà s’ha vist alterat.

Segons l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), l’agricultura periurbana és “la que es practica dins un radi de 20 km a l’entorn d’un nucli urbà de més de 200.000 habitants i de 10 km de radi de ciutats entre 50.000 i 100.000 habitants” (OCDE, 1979). D’acord amb aquesta definició, varies ciutats del nostre país disposen d’àrees periurbanes, extenses zones no urbanitzades i agrícoles que cal conservar.

Els espais agraris periurbans presenten uns valors i unes funcions que s’interrelacionen entre sí i que els defineixen (Montasell, 2002). Segons Montasell, els valors productius són la capacitat de generar, a partir de la utilització dels seus recursos naturals, beneficis directes per la societat mitjançant la obtenció d’aliments per l’home i els animals així com matèries primeres; els valors ecològics són els derivats de constituir-se els espais agraris en ecosistemes agraris, corredors ecològics, reserves botàniques, biològiques, zones d’abastament sense grans despeses energètiques, etc.; i els valors culturals es manifesten a través de l’antropologia, la història, la toponímia, la xarxa hidràulica, el paisatge, l’arquitectura, etc. Així, l’espai agrari i el paisatge que es genera en cada lloc és el resultat d’una ocupació antiga, intensa i persistent, reflexa de l’acció moldejadora de l’home sobre el medi, de les relacions socials, econòmiques i de poder de diverses èpoques i de la reacció de la natura sobre ella.

Una de les zones especialment afectades per la pressió que genera la ciutat sobre les àrees agrícoles periurbanes en territori català és el Parc Agrari del Baix Llobregat.

Parc Agrari del Baix Llobregat

El Parc Agrari del Baix Llobregat recull les terres agrícoles de la vall baixa del riu Llobregat, comprenent una superfície total de 2.938 ha. El Parc es troba en una zona de llarga tradició agrícola, una de les més antigues i fèrtils del país, esdevenint l’horta principal de Barcelona; un patrimoni cultural, econòmic i ecològic de primer ordre situat al bell mig de l’àrea més poblada de Catalunya (DIBA-Parc Agrari Baix Llobregat). Foto1c

Il·lustració 1. Mapa del Parc Agrari del Baix Llobregat. Font: Diputació de Barcelona, Parc Agrari del Baix Llobregat

Ara bé, tot i tractar-se d’uns terrenys rics i plens d’història, aquest àmbit ha estat sotmès a un deteriorament considerable degut a una forta pressió urbanística ja que esdevé un dels terrenys d’expansió de la ciutat de Barcelona i àrea metropolitana. D’aquesta pressió, l’agricultura periurbana ha estat la primera activitat afectada.

Les afectacions per grans infraestructures (aeroportuàries, viàries i ferroviàries) amb les conseqüents expropiacions i trossejament de les explotacions agrícoles; els abocaments incontrolats; la contaminació d’aqüífers; o la intrusió d’activitats alienes com fàbriques, tallers, magatzems industrials i comercials, aparcaments i dipòsits de vehicles, etc., són algunes de les principals distorsions derivades de l’esmentada degradació (2004, Pla Especial de protecció i millora del Parc Agrari del Baix Llobregat). Aquests fets suposen un agent catalitzador de pèrdua de qualitat de l’activitat agrícola, que afecta no només termes productius i econòmics, sinó també als vessants ambiental, social i territorial. Foto2. Vies ferroviàries al Parc

Il·lustració 2. Infraestructures ferroviàries al seu pas pel mig del Parc Agrari del Baix Llobregat. Font: Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT)

Foto3. Aeroport Prat

Il·lustració 3. Aeroport del Prat a tocar del Parc Agrari del Baix Llobregat. Font: Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT)

Davant d’aquestes alteracions i pressions derivades principalment de l’expansió de la ciutat difusa, ja l’any 1977 la plataforma Unió de pagesos va promoure la campanya de sensibilització Salvem el Pla, amb l’objectiu de protegir l’espai agrari. A començaments de l’any 1996 la Diputació de Barcelona va encarregar a Unió de pagesos la redacció d’un estudi sobre la implementació d’un espai agrari a la comarca del Baix Llobregat, però no va ser fins a finals de l’any 1996 que, amb l’impuls de la Unió Europea amb la concessió d’un Projecte LIFE[1] de Medi ambient, es van iniciar els estudis per crear un ens de gestió i protecció de la zona. L’any 1998 es va constituir finalment el Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat, l’any 2001 es va aprovar el Pla de gestió del Parc Agrari i l’any 2004 el Pla Especial de Protecció i Millora del Parc Agrari del Baix Llobregat. Amb la constitució del Consorci i l’aprovació d’aquests dos plans, el Parc Agrari es va acabar consolidant com l’ens gestor i dinamitzador de l’agricultura del Llobregat.

Així mateix, el Parc Agrari del Baix Llobregat s’inclou al projecte l’Anella Verda, una eina per a la gestió del sòl no urbanitzable de la regió metropolitana de Barcelona que representa el pas d’un conjunt d’espais protegits aïllats, a una xarxa d’espais integrats en el territori metropolità. El Parc Agrari en concret constitueix el lligam entre el Parc de Collserola (al nord-est), el Parc Natural del Garraf i l’Espai d’Interès Natural de l’Ordal (a l’oest), i les Reserves Naturals del Delta del Llobregat (al sud). Degut als fenòmens d’urbanització intensa, la continuïtat de la xarxa d’espais lliures en aquest sector està molt compromesa, i passa necessàriament per la preservació de les àrees que actualment resten encara lliures (2004, Pla Especial de protecció i millora del Parc Agrari del Baix Llobregat).

La constitució del Parc Agrari del Baix Llobregat com a eina de gestió d’una zona agrícola periurbana que encara la conservació i millora del patrimoni cultural i natural al mateix temps que els dóna a conèixer a la ciutadania, s’ha de prendre com un model a aplicar en altres territoris amb les mateixes condicions i els mateixos objectius. A Europa existeixen diversos models de gestió de territoris agrícoles periurbans, com a Milà, Aubagne, Grenoble, etc. que tenen unes directrius adaptades a les característiques de cada parc però amb el mateix objectiu de preservar l’espai i l’agricultura periurbana.

Cal recordar que preservar i promocionar els usos agrícoles i el seu entorn és una inversió de futur que contribueix a la millora de la qualitat de vida de tots els ciutadans.

Mar Ruiz Arandes

Bibliografia:

Agroterritori: http://www.agroterritori.org/web2/

Diputació de Barcelona (2004). Pla especial de protecció i millora del Parc Agrari del Baix Llobregat.

Montasell, Josep. (2002), Els valors i les funcions de l’espai agrari. Dins de: L’espai agrari. Concepte i gestió. Barcelona [Document inèdit]

Parc Agrari del Baix Llobregat (web): http://parcs.diba.cat/web/BaixLlobregat

Sabater, Carles (2005). Agricultura periurbana, una eina de qualitat en la gestió del territori. Revista de la Diputació de Barcelona, núm.135, juliol-agost del 2005

Sempere, Jordi. (2006), Els conflictes de la pagesia periurbana. Mètode, 49: revista de difusió de la Universitat de València, 49:17-22.

 


[1] Instrument financer de la Unió Europea per finançar projectes de conservació mediambientals i el desenvolupament de la política y legislació comunitària en matèria mediambiental. http://ec.europa.eu/environment/life/

Se podría decir que nos encontramos delante de un periodo evidente de deterioro de la agricultura periurbana en nuestro país. En las periferias de las grandes ciudades es común ver, rodeados de autopistas, carreteras, vías ferroviarias, zonas industriales y comerciales, etc., campos de cultivos que sacan la cabeza pidiendo un sorbo de aire y espacio para sobrevivir.

El modelo de ciudad difusa que se expande por el territorio es una tendencia palpable que se ha ido multiplicando a lo largo de los años. Se produce así un cambio de usos del suelo, con una gran presión sobre la actividad agraria, que amenaza la continuidad de los valores y las funciones de los espacios agrícolas periurbanos. Se podría considerar así un modelo consumidor de territorio que supone el deterioro del entorno de las periferias de las ciudades.
Como se mencionó en el artículo Urbanizaciones abandonadas: un paisaje cada vez más frecuente, cada diez días, durante cinco años, se ha artificializado en España un ámbito tan extenso como el ensanche de Barcelona: un ensanche cada diez días durante cinco años (Nel·lo, 2012). Teniendo en cuenta estos datos, el potencial de afectación y deterioro de las zonas periurbanas cada vez va a más si no se pone solución. El paisaje urbano ha ido sufriendo continuas transformaciones a lo largo de estos años y, en consecuencia, el paisaje periurbano se ha visto alterado.
Según la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE), la agricultura periurbana es “la que se practica dentro un radio de 20 km en el entorno de un núcleo urbano de más de 200.000 habitantes y de 10 km de radio de ciudades entre 50.000 y 100.000 habitantes” (OCDE, 1979). De acuerdo con esta definición, varias ciudades de nuestro país disponen de áreas periurbanas, extensas zonas no urbanizadas y agrícolas que se deben conservar.
Los espacios agrarios periurbanos presentan unos valores y unas funciones que se interrelacionan entre sí y que los definen (Montasell, 2002). Según Montasell, los valores productivos son la capacidad de generar, a partir de la utilización de sus recursos naturales, beneficios directos para la sociedad mediante la obtención de alimentos para el hombre y los animales así como materias primeras; los valores ecológicos son los derivados de constituirse los espacios agrarios en ecosistemas agrarios, corredores ecológicos, reservas botánicas, biológicas, zonas de abastecimiento sin grandes gastos energéticos, etc.; y los valores culturales se manifiestan a través de la antropología, la historia, la toponimia, la red hidráulica, el paisaje, la arquitectura, etc. Así, el espacio agrario y el paisaje que se genera en cada lugar es el resultado de una ocupación antigua, intensa y persistente, refleja de la acción moldeadora del hombre sobre el medio, de las relaciones sociales, económicas y de poder de diversas épocas y de la reacción de la naturaleza sobre ella.
Una de las zonas especialmente afectadas por la presión que genera la ciudad sobre las áreas agrícolas periurbanas en territorio catalán es el Parque Agrario del Baix Llobregat.
Parque Agrario del Baix Llobregat
El Parque Agrario del Baix Llobregat recoge las tierras agrícolas de la parte baja del valle del río Llobregat, comprendiendo una superficie total de 2.938 ha. El parque se encuentra en una zona de larga tradición agrícola, una de las más antiguas y fértiles del país, convirtiéndose en la huerta principal de Barcelona; un patrimonio cultural, económico y ecológico de primer orden ubicado en el medio del área más poblada de Catalunya (DIBA-Parque Agrario del Baix Llobregat).
Foto1c

Ilustración 1. Mapa del Parque Agrario del Baix Llobregat. Fuente: Diputación de Barcelona, Parque Agrario del Baix Llobregat

Ahora bien, aún y tratándose de unos terrenos ricos y llenos de historia, esta zona ha sido sometida a un deterioro considerable debido a una fuerte presión urbanística ya que se trata de uno de los terrenos de expansión de la ciudad de Barcelona y área metropolitana. De esta presión, la agricultura periurbana ha sido la primera actividad afectada.

Las afectaciones por grandes infraestructuras (aeroportuarias, viarias y ferroviarias) con las consecuentes expropiaciones y particiones de las explotaciones agrícolas; los vertidos incontrolados; la contaminación de acuíferos; o la intrusión de actividades ajenas como fábricas, talleres, almacenes industriales y comerciales, aparcamientos y depósitos de vehículos, etc., son algunas de las principales distorsiones derivadas de la comentada degradación (2004, Plan Especial de protección y mejora del Parque Agrario del Baix Llobregat). Estos hechos suponen un agente catalizador de pérdida de calidad de la actividad agrícola, que afecta no solo términos productivos y económicos, sino también ambientales, sociales y territoriales.

Foto2. Vies ferroviàries al Parc

Ilustración 2. Infraestructuras ferroviarias por en medio del Parque Agrario del Baix Llobregat. Fuente: Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT)

Foto3. Aeroport Prat

Ilustración 3. Aeropuerto del Prat al lado del Parque Agrario del Baix Llobregat. Fuente: Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT)

Frente a estas alteraciones y presiones derivadas principalmente de la expansión de la ciudad difusa, ya en el año 1977 la plataforma “Unió de Pagesos” promovió la campaña de sensibilización “Salvem el Pla” con el objetivo de proteger el espacio agrario. A principios del año 1996 la Diputación de Barcelona encargó a Unió de Pagesos la redacción de un estudio sobre la implementación de un espacio agrario a la comarca del Baix Llobregat, pero no fue hasta finales del año 1996 que, con el impulso de la Unión Europea con la concesión de un Proyecto LIFE[1] de Medio ambiente, se iniciaron los estudios para crear un ente de gestión y protección de la zona. El año 1998 se constituyó finalmente el Consorcio del Parque Agrario del Baix Llobregat, el año 2001 se aprobó el Plan de gestión del Parque Agrario y el año 2004 el Plan Especial de Protección y Mejora del Parque Agrario del Baix Llobregat. Con la constitución del Consorcio y la aprobación de estos dos Planes, el Parque Agrario se terminó consolidando como ente gestor y dinamizador de la agricultura del Llobregat.

Asimismo, el Parque Agrario del Baix Llobregat se incluye al proyecto “Anella Verda” (Anilla Verde), una herramienta para la gestión del suelo no urbanizable de la región metropolitana de Barcelona que representa el paso de un conjunto de espacios protegidos aislados, a una red de espacios integrados en el territorio metropolitano. El Parque Agrario en concreto constituye el vínculo entre el Parque de Collserola (al nordeste), el Parque Natural del Garraf i el Espacio de Interés Natural del Ordal (oeste), i las Reservas Naturales del Delta del Llobregat (al sur). Debido a los fenómenos de urbanización intensa, la continuidad de la red de espacios libres en este sector está muy comprometida, y pasa necesariamente por la preservación de las áreas que actualmente permanecen aún libres (2004, Plan Especial de protección y mejora del Parque Agrario del Baix Llobregat).
La constitución del Parque Agrario del Baix Llobregat como herramienta de gestión de una zona agrícola periurbana que encara la conservación y mejora del patrimonio cultural y natural al mismo tiempo que los da a conocer a la ciudadanía, se ha de tomar como un modelo a aplicar en otros territorios con las mismas condiciones y objetivos. En Europa existen diversos modelos de gestión de territorios agrícolas periurbanos, como en Milán, Aubagne, Grenoble, etc. que tienen unas directrices adaptadas a las características de cada parque pero con el mismo objetivo de preservar el espacio y la agricultura periurbana.

Cabe recordar que preservar y promocionar los usos agrícolas y su entorno es una inversión de futuro que contribuye a la mejora de la calidad de vida de todos los ciudadanos.

Mar Ruiz Arandes

Bibliografía:

Diputación de Barcelona (2004). Plan especial de protección y mejora del Parque Agrario del Baix Llobregat.
Montasell, Josep. (2002), Els valors i les funcions de l’espai agrari. Dins de: L’espai agrari. Concepte i gestió. Barcelona [Document inèdit]
Parque Agrario del Baix Llobregat (web): http://parcs.diba.cat/web/BaixLlobregat
Sabater, Carles (2005). Agricultura periurbana, una eina de qualitat en la gestió del territori. Revista de la Diputació de Barcelona, núm.135, juliol-agost del 2005

Sempere, Jordi. (2006), Els conflictes de la pagesia periurbana. Mètode, 49: revista de difusió de la Universitat de València, 49:17-22.

 


[1] Instrumento financiero de la Unión Europea para financiar proyectos de conservación medioambientales y el desarrollo de la política y legislación comunitaria en materia de medio ambiente. http://ec.europa.eu/environment/life/

7 han pensat en “La pressió de la ciutat sobre l’agricultura periurbana: el cas del Parc Agrari del Baix LlobregatLa presión de la Ciudad sobre la agricultura periurbana: el caso del Parque Agrario del Baix Llobregat

Deixa un comentari